Les al·lèrgies s’han convertit en una de les patologies més freqüents a les societats occidentals i també a casa nostra. A Catalunya hi ha 2,5 milions de persones afectades i la previsió és que la incidència pugui arribar fins al 50% de la població l’any 2050. En el cas dels infants, més de 135.000 criatures menors de 14 anys conviuen amb alguna malaltia al·lèrgica, sovint associada a rinitis o asma, fet que impacta de ple en la vida familiar i escolar. Al magazín ‘Faves comptades’ n’hem parlat amb el doctor Felipe Thorndike, adjunt al Servei de Pediatria de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa i expert en al·lèrgies. L’expert explica per què augmenten els casos, com distingir una al·lèrgia d’un refredat, què és exactament una anafilaxi i com la introducció precoç d’alguns aliments pot ajudar a prevenir al·lèrgies alimentàries en infants de risc.
Què és una al·lèrgia i en què es diferencia d’una intolerància o d’altres reaccions als aliments o a l’ambient?
L’al·lèrgia, per dir-ho de manera molt senzilla, és que per un error immunològic el cos identifica una proteïna com alguna cosa que no hi hauria de ser i l’ataca. Això desencadena una reacció al·lèrgica, que pot manifestar-se de diferents maneres.
Quines són les principals causes de les al·lèrgies?
És multifactorial: hi ha molts factors que poden contribuir que desenvolupem una al·lèrgia. Una de les teories amb més consens és la teoria de la higiene, que va néixer a partir d’un estudi que comparava nens d’entorns rurals i urbans i va veure que els de zones rurals tenien menys al·lèrgies. Es presumeix que el contacte més gran amb bacteris, paràsits i d’altres microorganismes manté el sistema immunitari més actiu.
Com et deia també hi influeixen altres factors com la contaminació, els microplàstics, els canvis en la dieta, el microbiota intestinal i un component genètic que encara no tenim del tot identificat.
Per què hi ha aquest augment de la incidència de les malalties al·lèrgiques a la població?
No ho tenim del tot clar, però sabem que és una causa multifactorial. Segur que hi ha algun component genètic, però la contaminació també hi hestà molt relacionada.
En el cas dels infants, hi ha 135.000 menors de 14 anys diagnosticats amb alguna al·lèrgia. Hi ha més casos que abans o és que ara es diagnostica millor?
Probablement passen les dues coses. Sí que hi ha més criatures al·lèrgiques, però també hi ha molts nens que s’etiqueten d’al·lèrgics, sobretot els més petits, que no tenen una clínica del tot clara i que, en molts casos, no són realment al·lèrgics.
Quins són els símptomes més habituals que poden alertar les famílies que un infant pot ser al·lèrgic?
Depèn del tipus d’al·lèrgia. En les al·lèrgies respiratòries, la clínica és respiratòria: per exemple, amb pòl·lens o àcars podem veure rinitis, rinoconjuntivitis o episodis de broncoespasme o asma. En les al·lèrgies alimentàries, el més freqüent és la clínica cutània, amb urticària o angioedema, i en els casos més greus l’anafilaxi.
Què és exactament una anafilaxi?
L’anafilaxi és el tipus de reacció més greu en les al·lèrgies alimentàries o als fàrmacs; és molt poc freqüent en les al·lèrgies respiratòries. Consisteix en l’afectació de dos o més sistemes del cos: per exemple, si tenim faves cutànies i, a més, dolor abdominal intens, diarrea o dificultat respiratòria, ja parlaríem d’una anafilaxi. És una afectació sistèmica de l’organisme.
A quina edat solen aparèixer les al·lèrgies en infants i com evolucionen?
No hi ha una edat específica. Les al·lèrgies alimentàries poden aparèixer a qualsevol edat, mentre que les al·lèrgies respiratòries són poc freqüents per sota dels 4 o 5 anys. Sensibilitzar-se a aeroal·lèrgens sol requerir temps.
És cert que hi ha al·lèrgies que desapareixen amb el temps i d’altres que es mantenen tota la vida?
Sí. Especialment amb la llet de vaca i l’ou, aproximadament entre el 60 i el 70% dels casos es resolen de forma espontània cap als 5–7 anys. En els nens en què no millora, l’al·lèrgia sol ser més complexa i greu i amb altres aliments, com els fruits secs, els llegums o el cacauet. Per això, l’abordatge de l’al·lèrgia alimentària ha canviat molt en els darrers 5–10 anys: ara preferim intentar reintroduir l’aliment de forma precoç o, si és possible, plantejar una immunoteràpia oral.
Quines són les al·lèrgies més freqüents que veu a la consulta pediàtrica?
Depèn de l’edat. En els més petits, les més freqüents són l’al·lèrgia a la llet de vaca, a l’ou i al peix.
Quan parlem d’al·lèrgies respiratòries, abans del diagnòstic, és fàcil confondre-les amb un refredat. Com ho podem distingir?
Els processos vírics, com els refredats, solen ser més curts, amb molèsties d’entre 7 i 10 dies. En nens petits, especialment per sota dels 3 o 4 anys, poden encadenar molts processos vírics i tenir mocs gairebé tot l’hivern, i d’aquí ve que se’ls digui col·loquialment “mocosos”. Però, com deia, és poc freqüent que un nen petit tingui una al·lèrgia respiratòria, sobretot abans dels 4 o 5 anys. En l’al·lèrgia respiratòria sospitem quan hi ha molèsties nasals i oculars amb congestió, molt picor nasal, rinorrea, molts esternuts i, sovint, picor o enrogiment ocular.
Ara som a les portes de la primavera. Com pot ser aquesta temporada per a les persones al·lèrgiques als pòl·lens i quins són els pòl·lens més problemàtics al nostre entorn?
Amb la pluja que hem tingut aquest any, ara com ara hi ha menys pòl·len i menys fongs que en anys previs. Si continua plovent igual, és probable que aquesta primavera sigui menys intensa que d’altres, però tot dependrà de com acabi sent la primavera i l’estiu. A Catalunya depèn molt de la zona; al Vallès, els més freqüents són les gramínies i l’olivera a la primavera, el xiprer a l’hivern i també el plàtan d’ombra, entre molts altres pòl·lens.
El canvi climàtic pot empitjorar les temporades d’al·lèrgia?
Sí. Les temperatures més altes poden allargar el període de pol·linització i, a més, fer-lo molt més intens.
Com es diagnostica una al·lèrgia en una criatura?
El primer és la clínica. En el cas de les al·lèrgies alimentàries, la reacció és habitualment immediata: acostuma a aparèixer durant la primera hora després de la ingesta de l’aliment sospitós, tot i que a vegades hi ha reaccions una mica més tardanes quan hi intervenen cofactors. El patró és que la reacció sigui clarament relacionada amb l’aliment i que es reprodueixi, és a dir, que cada vegada que menjo, per exemple, nou o avellana, tinc una reacció similar. L’excepció és l’al·lèrgia a la LTP, una proteïna present en molts vegetals, en què la reacció pot aparèixer en diversos aliments i de manera més tardana.
Si la clínica és compatible, el primer que fem és un ‘prick test’, una prova cutània amb extractes d’aliments, pòl·lens i altres aeroal·lèrgens, segons el que calgui estudiar, i veiem si es produeix una reacció. Si hi ha reacció i la clínica és molt suggestiva, demanem una analítica sanguínia per mesurar immunoglobulina E específica per a l’aliment o els al·lèrgens implicats.
Han evolucionat molt les proves diagnòstiques en els darrers anys?
Sí, han millorat molt. Especialment des dels últims 10-15 anys, que disposem de l’al·lergologia molecular, que ens permet analitzar amb molt més detall cada al·lergogen i les proteïnes implicades, que tenen propietats i rellevància clínica diferent.
Quins tractaments existeixen actualment per controlar o reduir els símptomes?
En les al·lèrgies respiratòries fa més de 120 anys que existeix la immunoteràpia amb aeroal·lèrgens, les conegudes vacunes de l’al·lèrgia. Consisteixen en administrar l’al·lergogen al qual el pacient és al·lèrgic, per exemple, àcars o pòl·lens, durant un període d’entre 3 i 5 anys per aconseguir una modificació immunològica que disminueixi o fins i tot faci desaparèixer la malaltia respiratòria. En el cas de les al·lèrgies alimentàries, en infants seleccionats es pot fer una estratègia similar, però amb l’aliment natural: llet de vaca, ou, fruits secs, blat, etc.
Es poden prevenir les al·lèrgies o, un cop apareixen, només podem controlar-les?
Sí que es poden prevenir, sobretot les al·lèrgies alimentàries. Des de la Societat Espanyola d’Al·lergologia Pediàtrica estem impulsant aquesta línia. L’any 2008 es va publicar un estudi que comparava dues poblacions genèticament semblants, totes dues d’origen jueu, una al Regne Unit i una altra a Israel. Es va observar que els nens d’Israel tenien menys al·lèrgies, i això s’associava al fet que consumien cacauet de manera molt més precoç.
A partir d’aquí s’han fet molts estudis d’introducció precoç d’aliments i s’ha vist que introduir-los aviat disminueix la probabilitat de desenvolupar una al·lèrgia alimentària, especialment en infants de més risc, com els que tenen dermatitis atòpica o germans amb al·lèrgia alimentària greu.
Això implica canviar la manera com introduïm els aliments en els primers mesos de vida?
Sí. De fet, recomanem iniciar la introducció d’aquests aliments entre els 4 i 6 mesos, segons la maduresa de cada nen.
Quins consells donaria a les famílies que ja tenen criatures amb al·lèrgia per afrontar el dia a dia?
Els diria que tinguin molt clar com reconèixer una reacció al·lèrgica i que demanin ajuda quan sigui necessari. En els infants més grans és essencial que portin sempre l’auto-injector d’adrenalina; és molt important. La majoria de reaccions greus i fatals es deuen al fet que s’endarrereix molt l’administració d’adrenalina o que no se’n disposa.
I en el cas d’infants amb al·lèrgies alimentàries, que mengen sovint al menjador escolar o en espais compartits, què recomana a les famílies que viuen amb por o tensió?
Els recomano que informin sempre de la situació al·lèrgica del nen als restaurants, escoles, cantines i a qualsevol espai on mengi, perquè tothom en sigui conscient i es pugui reduir el risc d’ingesta accidental de l’aliment implicat. Tot això té un impacte molt important en la qualitat de vida de les famílies.
Davant la previsió que les al·lèrgies continuïn augmentant, quins reptes es plantegen al sistema sanitari?
Un bon exemple del que es pot fer a nivell sanitari és el que va fer Finlàndia entre el 2008 i el 2018. Allà van implantar un programa de prevenció i identificació precoç de l’al·lèrgia alimentària que combinava la introducció precoç dels aliments, entre els 4 i 6 mesos, segons la maduresa de cada nen, amb una campanya educativa adreçada tant a la població general com als professionals sanitaris. L’objectiu era deixar clar què és una al·lèrgia i què no, definir bé els signes compatibles amb una reacció al·lèrgica per reduir la por quan s’inicia l’alimentació complementària i fer entendre que no tots els enrogiments de cara són reaccions al·lèrgiques.
També van promoure un ús més responsable dels antibiòtics, per no alterar innecessàriament el microbiota intestinal, i la reducció del nombre de proves d’al·lèrgia en nens sense clínica compatible. En infants petits, entre un 20 i un 30% poden presentar sensibilització a un o més aliments a la sang. Si es demana una prova i, per exemple, surt positiva a l’ou però el nen menja ou sense problema, no és al·lèrgic, només està sensibilitzat sense rellevància clínica. Si aquestes proves no s’interpreten bé, es pot acabar evitant aliments que no caldria i, paradoxalment, això pot afavorir l’aparició d’una al·lèrgia alimentària.
Quines línies de recerca o nous tractaments poden canviar el futur de les al·lèrgies?
La tendència actual és aprofitar la finestra d’immunització, que se situa entre els 4 i 8 mesos. Si l’al·lèrgia apareix de forma precoç, podem iniciar una immunoteràpia o una introducció controlada d’una petita quantitat de l’aliment tan aviat com es pugui, i a llarg termini això fa que molts nens deixin de ser al·lèrgics o tolerin bé l’aliment. Crec que el futur va en aquesta direcció
