El cap del Servei d’Urgències de l’Hospital Universitari General de Catalunya (HUGC), el Dr. Luis Enrique Maldonado, ens ha obert les portes d’un dels espais més intensos d’un hospital. En aquesta entrevista al magazín ‘Faves comptades’, Maldonado ha parlat de la complexitat de gestionar un servei on cada minut compta, on les decisions poden canviar-ho tot i on l’equip mèdic treballa sota una pressió constant.
Com ens hem d’imaginar un dia típic del servei d’urgències en un hospital de les dimensions de l’Hospital Universitari General de Catalunya (HUGC)?
És molt impredictible, varia. Pots esperar que dilluns, dimarts i diumenge són els dies que més pacients arribaran, i més càrrega laboral tindràs, però és impredictible quant a la complexitat. Pots estar tan tranquil a les 10 h del matí i de sobte arriba un pacient convulsionant, o arriba un infart i en aquest cúmul de situacions possiblement algunes grips, dolors abdominals fàcils de tractar i ho has d’abordar quan arriba.
Quins són els casos més habituals?
Et diria que a la setmana veiem uns cinc infarts i uns cinc, sis o set ictus. També pacients que arriben amb situacions menys complexes. Potser veiem un 60% de pacients amb patologia banal amb tema respiratori, intestinal o cutani.
A efectes pràctics, què implica ser cap del Servei d’Urgències?
Doncs organitzo tota l’estructura per al dia a dia. Calculo aproximadament que un 25 o un 30% dels pacients que arribin seran complexos, per aquesta raó disposo d’un parell de metges que estaran per aquests pacients. Després tenim un altre perfil de metges que estan per als pacients amb patologies més de consultori i que es poden veure amb més calma. Estructuro el calendari de gestions amb altres serveis com cardiologia perquè, per exemple, si ens arriba un infart agut has de gestionar-ho en conjunt. Igual amb els ictus. És una mica el pont amb els altres serveis. I a banda el tracte de persones dins del servei. Són 52 metges. És un servei amb alta demanda, molta pressió i molta gent.
Els metges que habitualment estan al servei d’urgència són especialistes?
En tenim de tot, sí. Estem intentant estructurar una mica l’especialització del servei. No fa gaire que ha sortit l’especialitat d’urgències i ja tenim alguns metges que opten per homologar l’especialitat. Tenim metges de família, metges internistes i alguns especialistes que no estan homologats. De fet, hi ha una iniciativa del Col·legi de Metges de Barcelona per implementar l’anomenat Examen Clínic Objectiu Estructurat (ECOE) que els metges hauran de passar.
I què és el més complicat de dirigir un servei d’urgències actualment?
Tractar amb la gent, el personal, perquè cada persona és un món. Hi ha persones que els agrada fer hores. Hi ha qui demana fer guàrdies de 24 hores, però també hi ha qui et diu que amb més de set hores s’aclapara i és massa pressió. Llavors has d’organitzar un calendari amb el qual la gent se senti valorada i ben tractada perquè pugui donar el millor de si. I a més, que els metges siguin competents i bons, perquè quan un pacient va a l’hospital espera que l’atenguin bé i el diagnostiquin bé. No és només el tracte humà sinó també la part mèdica. És un servei amb molta rotació i he d’entrevistar gent per si dona el perfil o no, i és complicat perquè en medicina els errors s’enterren, diuen!
Posem-nos en el lloc del pacient. Com valorem si el que ens passa és per anar a un servei d’urgències?
Molt ràpid. La qüestió és si podem suportar el dolor o no. Si he començat fa unes hores amb una mica de congestió nasal, no tinc febre i estic bé puc anar al CAP o puc programar una cita amb el meu metge de família. Ara, també hi ha factors de risc: persones fumadores, diabètiques, hipertenses, amb antecedents o amb una molèstia al pit. Llavors sí que he d’anar a urgències perquè em mirin i descartin qualsevol cosa. Sobretot si hi ha antecedents patològics. Crec que la persona que salva el pacient és el primer contacte.
Quin paper juga la coordinació entre urgències, l’UCI i l’hemodinàmica?
Quan t’arriba un pacient a urgències i diagnostiques un infart és important tenir un equip d’hemodinàmica que et pugui tractar l’infart i actuar ràpidament. Un cop acabat el procediment d’hemodinàmica, el pacient passa a l’UCI perquè continuï el monitoratge per si hi ha complicacions.
Com es gestiona la pressió dels professionals d’urgències?
I tant, és molta pressió. Podem tenir pacients amb molta complexitat. Pot arribar una persona convulsionant, després un infart i més tard un ictus. O poden arribar 15 o 20 pacients alhora amb temes més banals, problemes respiratoris o digestius i ho has d’anar veient tot. Cadascú ho gestiona diferent. Hi ha a qui li agrada treballar amb aquesta pressió durant moltes hores i desconnecten un parell de dies. Hi ha qui et diu que set hores les pot treballar bé, descansa i torna l’endemà. Per això dic que tractar amb gent és molt complex. Cada persona és un món. He d’acomodar cada fitxa perquè la roda pugui continuar funcionant.
I cal rotar l’equip per evitar cremar els professionals?
Sí, però depèn. M’agrada tenir les guàrdies de nit més fixes. Però, vaja, els torns una mica més incòmodes com les nits i caps de setmana intento que siguin rotatius. D’aquesta manera pots desfogar l’estrès i que el personal pugui organitzar la seva vida extrahospitalària.
Què és el més gratificant de la seva feina?
Crec que l’agraïment del pacient. Quan veus que se’n va content i tranquil és molt bonic. I si és una situació més complexa, però s’agafa a temps, la persona queda molt agraïda.
