Una bona base educativa i activar canvis legislatius. Aquesta és la recepta que el Dr. Álvaro Muro dona per combatre l’ús o l’abús del mòbil entre els més joves, i molt suport extern i motivació, per als adults. Muro coordina el Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) del CAP Sant Cugat, gestionat per MútuaTerrassa. Un estudi del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya i l’agència Imagina diu que els catalans mirem el mòbil una mitjana de 2,3 hores al dia. No obstant això, hi ha perfils que superen en escreix aquest temps i registren comportaments addictius amb el dispositiu, sovint lligades a altres addiccions. El perfil jove és el que mana en les atencions que realitza el servei del CAS.
Com definiria l’ús compulsiu del mòbil?
El mòbil ja no és només un telèfon mòbil; és pràcticament una porta d’accés a tot un univers. Què vull dir amb això? Que a través del mòbil es pot accedir a conductes de joc patològic, pornografia i moltes altres coses que ja estan considerades trastorns. Per tant, es pot negar l’addicció al mòbil, però el cert és que el mòbil és la via d’accés a patologies que ja estan reconegudes com a tals. Per exemple, el joc patològic, que és la més freqüent.
Quines diferències hi ha amb l’ús intensiu?
Posar un límit d’hores és complicat, sobretot quan també s’utilitza per treballar. Potser la diferència principal és què passa quan no el tens. En un ús intensiu, una persona el pot necessitar molt, però si no el té tampoc no pateix un atac d’angoixa. En canvi, en l’ús compulsiu, la persona que no pot accedir al mòbil perquè se l’ha deixat o perquè li han pres, comença realment a presentar símptomes d’ansietat d’abstinència.
Els darrers estudis indiquen que la mitjana d’ús diari dels catalans és de 2,3 hores al dia.
Més que les hores, parlaria de funcionalitat. És a dir, una persona pot utilitzar el mòbil vuit o deu hores un dia perquè ho necessita, però si l’endemà, per la seva feina, pels estudis o per qualsevol altra raó, no l’ha d’utilitzar i no li passa res, no diríem que és addicta. Les addiccions, moltes vegades —i també la del mòbil—, es detecten pel que passa quan no es té l’objecte. I, com ja he dit, normalment tot ve de les conductes derivades. En el cas dels joves o dels infants, es veu en autèntiques discussions, enrabiades i rebequeries. En el cas dels adults, hi ha persones que arriben a patir crisis d’angoixa. També és cert que la pandèmia ho va afavorir molt, perquè durant aquell període l’única manera de comunicar-se era a través de les xarxes. Fins i tot es feien “botellots” en línia: cadascú a casa seva amb les seves begudes i connectats virtualment. I és clar, la tecnologia va per davant de dues coses importants: la legislació i els principis ètics.
Quines pautes podem donar a algú que vulgui adreçar-se aquí al CAS?
Hi ha bàsicament dos llocs on es tracten. D’una banda, hi ha unitats especialitzades en algunes addiccions comportamentals i, de l’altra, els CAS, on també hem d’atendre totes les addiccions, incloses les relacionades amb el mòbil i tot el que comporten. Normalment, la persona que arriba al CAS no té només una addicció al mòbil; sovint hi ha alguna altra substància o problema associat. Acostumen a anar plegats. I sí que és cert que, per exemple, quan ingressem algú per fer una desintoxicació, a les unitats de psiquiatria es permet el mòbil, l’encenedor i altres objectes; en canvi, a les unitats de desintoxicació no. Per què? Perquè el mòbil és una manera de continuar en contacte amb elements que poden anar en contra de la teràpia. A més, la persona necessita una desconnexió total de l’entorn per poder fer una desintoxicació efectiva i, en alguns centres, això també implica no permetre el mòbil. No és una prohibició arbitrària; és perquè, si no, el tractament no és eficaç. Per això dic que sí, que aquí també ho tractem. Casos “purs” només de mòbil són poc freqüents, però la majoria, almenys, solen consumir cànnabis.
De quin perfil de persones estem parlant?
En el cas del CAS, no són com les persones amb dependència de l’alcohol. Solen ser persones més joves, que dominen millor les tecnologies. I, com deia, la substància més habitualment associada és el cànnabis. Aquests serien els més joves i més vinculats a les xarxes socials. Després hi ha el tema del joc amb diners a través del mòbil, que acostuma a afectar persones més grans, amb més capacitat adquisitiva, amb família i feina. No és la típica persona amb toxicomania que viu al carrer. Són persones que sovint generen molts conflictes familiars, i acostumen a ser les famílies les que demanen ajuda més que no pas ells mateixos. Per tant, dins de les addiccions comportamentals, el perfil és diferent del de les addiccions a substàncies.
Si volem tenir una relació més saludable amb les xarxes, què ens recomana?
Hauria d’existir algun mecanisme de regulació. Primer de tot, a nivell educatiu. És a dir, des de l’escola s’hauria d’ensenyar què és el mòbil, per a què serveix i per a què no. El problema és que, en molts llocs, els mestres també estan desautoritzats. Però la base és aquesta: educació des de petits, continuada a casa. No utilitzar el mòbil perquè el nen calli o perquè no molesti. La regulació dins les famílies és fonamental, perquè si no es fa des d’allà, després és molt més complicat. Quan l’addicció ja està instaurada —o, per exemple, l’addicció al joc a través del mòbil—, cal conscienciar la persona del problema, motivar-la i oferir-li suport extern. Però si volem que això canviï, ha de començar per l’educació i també per la legislació.
L’ús del mòbil està directament relacionat amb l’estrès i amb determinats entorns laborals, oi?
Sí, també perquè hi ha persones que, en feines precàries, es veuen obligades a estar sempre disponibles, i això també genera problemes. Fins i tot hi ha gent a qui truquen des de la feina mentre està de baixa. I això són coses que legalment no es poden fer, però passen.
Quines conseqüències pot tenir l’ús de pantalles a nivell de salut?
A veure, hi ha addiccions que no són bones, però almenys afavoreixen el contacte social. Per exemple, substàncies com l’èxtasi, molt consumides entre els joves, desinhibeixen i faciliten la relació social. En canvi, l’ús del mòbil et fixa en un objecte artificial. I això no afavoreix gens el contacte social real. La relació es produeix a través d’una pantalla. Per tant, té una particularitat que altres substàncies ni tan sols tenen: limita encara més les relacions, perquè la relació és amb una màquina. I ara, a més, una màquina que incorpora intel·ligència artificial i que et permet crear el que vulguis, cosa que encara ho fa més desnaturalitzat. La intel·ligència artificial, també accessible des del mòbil, és un altre element que pot alimentar molt aquestes addiccions. A banda de l’ansietat que pot generar deixar de consumir qualsevol substància, el tema de l’aïllament també pot acabar complicant altres aspectes.
Què en pensa de la proposta del govern de prohibir l’accés a les xarxes als menors de 16 anys?
A veure, prohibir sempre és una paraula complicada. Hi ha coses que s’han de prohibir i hi ha d’haver mecanismes per actuar quan no es compleixen les normes. Però prohibir perquè abans no has fet la feina educativa que tocava fer, acostuma a donar resultats limitats.
Hi ha professions en què el mòbil és una eina de treball constant.
Suposo que les empreses i organitzacions també haurien de fer un pas endavant amb les polítiques de desconnexió digital. Sobretot en càrrecs de responsabilitat. És cert que ara es fan torns de guàrdia i rotacions perquè no recaigui sempre sobre les mateixes persones. Però també és cert que hi ha llocs on algunes persones han estat permanentment pendents del mòbil —caps de setmana inclosos— per incidències i altres qüestions. I això acaba generant una percepció distorsionada de la realitat. Quan la persona deixa de fer-ho, al principi fins i tot se sent estranya, com si no existís. A mi em va passar a la feina anterior, que era molt intensa i pràcticament de 24 hores al dia, fins i tot a l’estiu. Quan vaig canviar de feina, la primera setmana de vacances tenia la sensació que no existia, perquè el mòbil no sonava. No arribaven els mil missatges habituals. Després t’hi acostumes ràpidament i tornes a la normalitat. Però sí, això també passa dins les empreses.
Pensant en els més joves, què diria a les famílies?
Abans de formar una família reflexionin sobre què podran oferir als seus fills. Perquè moltes vegades, si no es pot oferir a una persona tot el que necessita a nivell educatiu i de valors, després apareixen problemes molt difícils de solucionar. L’única manera que el mòbil no es converteixi en un problema és que, des de casa i des de la família, no s’utilitzi per substituir el contacte personal, els límits, la convivència i el temps compartit. I que a l’escola tampoc no substitueixi l’ensenyament personal.
