Cada 14 de novembre es commemora el Dia Mundial de la Diabetis, una jornada que vol conscienciar la població sobre una malaltia que afecta milions de persones arreu del món i que, a Catalunya, ja supera els 630.000 casos, és a dir, prop del 9% de la població adulta. Per entendre millor la seva incidència, els avenços mèdics i el paper de l’estil de vida en la seva prevenció, el magazín ‘Faves comptades’ n’ha parlat amb la doctora Teresa Mur, Coordinadora Assistencial d’Atenció Primària-Ambulatòria de la Fundació Assistencial MútuaTerrassa.
Les dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya del 2024 diuen que un 8,7% de la població de més de 15 anys pateix diabetis. Com ha evolucionat la incidència durant els últims anys?
T’ho respondré amb una altra dada. El 1994 hi havia un 4,7% de la població, i el 2022 estem quasi al 9% de diabetis coneguda. Això, perquè hi ha una part de la població, entre un 4 i un 5%, que possiblement té la malaltia i no ho sap.
Com definiríem la diabetis de manera simple i sense tecnicismes?
Molt fàcil. La diabetis és tenir el sucre alt a la sang. Més concretament, el nivell elevat de glucosa a la sang. Això és la definició que entén tothom.
Quins tipus de diabetis existeixen i quines diferències hi ha entre el tipus 1 i el tipus 2?
La cosa és més complexa del que sembla. Les de tipus 1 i 2 són les més conegudes. El 90% de les diabetis són de tipus 2, la típica de l’adult, que cada cop es diagnostica en adults més joves, que normalment té predisposició genètica i està molt influenciada pels hàbits de vida. El mecanisme principal de la tipus 2 és la resistència a la insulina: la insulina hi és, però no treballa bé.
En canvi, la tipus 1 és la que afecta infants: és una malaltia autoimmune en què els anticossos destrueix la insulina i, normalment, des del debut ja necessiten insulina.
També existeixen altres formes: la gestacional, la LADA (apareix en adults) i la LADY (tipus 2 en adults molt joves). Cada cop és més important definir quin tipus de diabetis té el pacient per abordar el cas correctament.
En quines franges d’edat hi ha més prevalença de diabetis?
Abans la majoria de casos es detectaven a partir dels 50-60 anys, però ara apareixen molts diagnòstics en persones de 40 anys o 40 i escaig. El principal factor de risc és el sobrepès i l’obesitat.
Quins són els principals símptomes o senyals d’alerta que la població hauria de conèixer?
Hi ha una diferència molt clara. En la diabetis tipus 1, la que debuten els infants, normalment fa un debut agut, la criatura comença a tenir molta set, molta gana, orina molt i acostuma a perdre pes.
El problema de la tipus 2 és que és asimptomàtica, és una malaltia silent. Normalment, es detecta perquè es fa una analítica i surt el sucre alt. Per això insistim molt a fer un cribratge sobretot a partir de determinada edat i amb la gent que té factors de risc, com les persones amb obesitat i les que tenen antecedents familiars.
Quines complicacions pot comportar una diabetis mal controlada?
N’hi ha de dos grans tipus: les macrovasculars: cardiopatia isquèmica, ictus, vasculopatia de les extremitats inferiors; i les microvasculars: en aquest cas parlem de retinopatia, malaltia renal i neuropatia diabètica. Aquestes complicacions poden aparèixer fins i tot en estats de prediabetis.
Quin paper hi juguen els hàbits de vida en el desenvolupament de la diabetis tipus 2?
Molt, moltíssim. Com més augmenta la prevalença d’obesitat, més augmenta la de diabetis. Hi ha qüestionaris de risc, com el Findrisc, que valoren aspectes com antecedents familiars, consum de fruites i verdures, exercici físic, malalties com la hipertensió, el pes i l’índex de massa corporal. Jo recomano als pacients que els hi facin als seus familiars.
Si un qüestionari ens indica risc alt, què cal fer?
S’hauria de fer una analítica un cop l’any per descartar o controlar.
Quins hàbits ens ajudaran a prevenir la malaltia?
Fer exercici i mantenir una dieta saludable orientada a tenir un bon pes corporal. L’evidència científica ens diu que la dieta mediterrània ens ajuda a prevenir tant la diabetis, malalties cardiovasculars i altres patologies.
Els professionals hem de prescriure l’exercici físic. S’ha de definir quina activitat, quants dies, quanta estona i amb quina intensitat. La persona ha de ser part activa en el tractament. L’exercici és una part fonamental del tractament, fins i tot més important que la medicació i els fàrmacs.
Per tant, podríem dir que és possible prevenir o endarrerir l’aparició de diabetis amb aquests canvis d’estil de vida?
A Catalunya hi ha dos estudis molt importants en els quals vam participar l’atenció primària de la MútuaTerrassa que van demostrar que amb canvis en l’estil de vida vam reduir un 16% la indecència en el desenvolupament de la malaltia entre gent amb risc de desenvolupar-la. Això sí, era un programa d’un any, perquè canviar d’hàbits costa molt.
Què feu des de l’atenció primària per prevenir i acompanyar aquests pacients?
A l’atenció primària tenim una infermeria molt capacitada i molt formada en atenció a patologies cròniques. Fan molta educació i busquen molt la complicitat amb el pacient.
Jo sempre dic una cosa: la malaltia és de la persona. Els professionals estem per acompanyar, per assessorar, per donar eines… Però si no l’empoderem, no l’eduquem perquè gestioni aquesta malaltia, no ens en sortirem.
Quins avenços hi ha hagut els darrers anys en tractament i control de la diabetis?
Els avenços han estat moltíssims, especialment en dos aspectes, el farmacològic, amb nous fàrmacs com l’Ozempic, que tothom coneix i que són molt efectius, no només pel control del sucre, sinó per la pèrdua de pes i la reducció de riscos cardiovasculars. L’altre és l’àmbit tecnològic; les bombes d’insulina, els pàncrees semiartificials, els sensors de glucosa, les plomes intel·ligents… Aquesta evolució ha millorat la qualitat de vida i el control de la malaltia.
La recerca actual apunta cap a nous tractaments o possibilitats de curació a mitjà o llarg termini, o el focus posat en la millor del control i la prevenció de complicacions?
La prevenció de les complicacions es fa amb control dels nivells de glicèmia i de la resta de factors de risc, com l’obesitat, la dislipèmia o la hipertensió. Sí que s’està fent molta recerca, sobretot en com podem aconseguir que els sistemes de bombes d’insulina i tal siguin el màxim semblant a la secreció natural del pàncrees.
Com d’important és la detecció precoç i el seguiment regular?
És fonamental. Tothom, especialment a partir dels 40 anys i més si es tenen factors de risc, s’hauria de fer una analítica anual. Si es detecta prediabetis, cal començar a canviar hàbits. I si ens diagnostiquen la malaltia, cal educació per assumir-la i empoderar-se per entendre-la.
Quines receptes tenim per millorar la sensibilització social d’aquesta patologia?
Cal parlar-ne sovint, fer xerrades als centres cívics i actuacions comunitàries perquè la gent sigui conscient del que comporta la malaltia. La diabetis és la malaltia que provoca més ceguesa en el món occidental, la que provoca més diàlisi i malaltia renal terminal, i la que provoca més amputacions en el món desenvolupat. És una malaltia que, si no es controla, pot comportar molts problemes. A mi em preocupa que cada vegada hi ha més gent amb obesitat més jove, amb més diabetis i amb problemes cardiovasculars, per tant, ens hem de conscienciar com a societat.
Què li diria a una persona que acaba de rebre un diagnòstic de diabetis?
Que li dedicarem temps i que ha d’entendre la malaltia. Necessita empoderar-se, buscar suport en l’entorn i ser conscient del que li passa. S’ha de convertir en el màxim responsable de la seva patologia.
