Diumenge, dia 15 de febrer, és el Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer Infantil. Aquesta malaltia colpeja de forma brutal infants de tot el món i sacseja la vida de les famílies de forma atroç. Fa uns anys, quan feia de mestre amb els més petitons, un d’ells va morir per un càncer que se li va reiterar fins prendre-li la vida. Vaig escriure aquest poema quan en Ferran lluitava contra el seu segon càncer perquè va ser un model de fortalesa, d’optimisme i d’alegria que encara avui em serveix d’exemple i tinc com a referent. Vull compartir-lo amb les lectores i lectors i vull tornar a retre-li homenatge, una vegada més.
Drac Núm. 2
Posa cara de valent.
Per medalla duu un xumet,
i a l’esquena, gravades, cicatrius de batalla;
més que un record, un trofeu
de quan guanyà al seu primer drac,
avui, per ell, tan vençut com ja oblidat.
Un savi li ha explicat que cal que es prepari.
Un altre nou drac,
aquest cop més fort i dolent,
torna a atacar.
Pren per escuder, el seu bon amic,
un vell osset (com ell, cosit tres vegades);
per dolça princesa, sa enamorada mare.
En l’última escomesa el maleït drac li ha cremat els cabells.
Li coneix tots els trucs, fa temps que s’amaga dins seu.
I empeny, i crema, i fa mal, i mareja.
De vegades, de tant que vomita,
pensa que,
per fi,
se’n desfarà.
Però necessita poders, li explica la mare.
Fan cridar dos druides llunyans;
puntuals,
els cavallers, de blanc,
el vénen a trobar.
El porten a dalt,
a lluitar, a la torre més alta,
– quin nou castell, ple de màquines per guanyar –
I es deixa punxar,
ni tremola ni plora;
aquest cop , tampoc no en té cap dubte,
guanyarà al seu drac i, després, a jugar.
Demà fa sis anys,
i ja es corda les sabates.
