Començar de zero, en un nou país, amb una nova cultura, i sense conèixer, pràcticament, ningú. És una situació complicada, sobretot quan el motiu és que, en el teu país d’origen, estàs amenaçada de mort. Això és el que li ha passat, precisament, a Eddy Laverde. Ella és colombiana, i actualment viu a Sant Cugat en condició de refugiada política, a causa de la persecució i les amenaces que rebia al seu país.
Deixar-ho tot enrere
El 2021, en un context de crisi important a Colòmbia, Eddy Laverde liderava part de la lluita social al país. Explica que, en aquella època, es va produir la mort del seu germà, sent aquesta un crim de lesa humanitat. Laverde va denunciar a l’Estat colombià, exigint responsabilitats i explicacions sobre aquest crim. És a partir d’aquí quan va començar a rebre persecucions, fins i tot amb amenaces de mort, que feien que patís per la seva vida: “M’han arribat missatges en diverses ocasions advertint-me una vegada i una altra que sortís del país o que desaparegués perquè, si no, la conseqüència seria la mort”.
És en aquesta situació quan Eddy decideix que, el millor, és marxar del país. Recorda amb dolor com va ser un procés molt ràpid, de només tres dies, pel qual no estava gens preparada, ni ella ni la seva família. Explica que ho ha hagut de deixar tot enrere, per una banda, la companyia de teatre de La Candelaria, on treballava com a actriu i directora escènica, però també ha hagut de deixar molts col·lectius i comunitats on estava vinculada, així com també la seva família.
Eddy explica que va venir a Sant Cugat arran d’una amiga seva, santcugatenca, que havia anat a estudiar a Colòmbia, i va ser el seu contacte per, d’alguna manera, poder-se establir a la ciutat a poc a poc. De totes maneres, també explica que, a l’inici, li va suposar un xoc cultural i social molt gran, i que en aquell moment no coneixia, pràcticament, a ningú. Per sort, diu, hi va haver un grup de dones que la van acollir, les quals, a dia d’avui considera les seves amigues. A poc a poc ha anat fent xarxa, i actualment ja porta quatre anys vivint a Sant Cugat.
La petició d’asil
Una de les coses que l’Eddy va fer quan va arribar va ser tirar endavant la petició d’asil polític, un procés feixuc i complex amb el qual, explica, va haver de passar moltes fases. La primera atenció, diu, la va fer amb l’Ajuntament de Sant Cugat, a través del Servei de Primera Acollida. Això li va permetre començar tot el procés i rebre, també, un acompanyament psicològic. Abans d’aprovar o denegar la petició d’asil, Laverde explica que li van proporcionar un permís per poder residir i treballar. Al cap de quatre anys, finalment, li van aprovar la petició.
El moment més dur, diu, és en l’impàs en el qual la persona es troba sense papers, perquè aquest fet els dona moltes dificultats a l’hora de buscar una feina, si s’ha de fer alguna gestió amb salut i, en general, la gestió de la pròpia vida.
El dia a dia
Eddy ha establert vincles amb la Universitat Autònoma de Barcelona, on va cursar el Màster Universitari en Estudis Teatrals. Ara hi està fent el Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals. També treballa a la Fundació Autònoma Solidària (FAS), de la UAB, com a tècnica, on fa xerrades sobre dret d’asil i refugi, així com temes antiracistes. I de la seva passió, el teatre, també n’ha fet novament la seva professió, ja que ha creat la companyia Abya Yala. Amb ella porta sobre els escenaris obres com ‘Yuyay’, ‘Les meves mans saben més que netejar’ i ‘Ñucanchi’. A més, una de les qüestions que Eddy defensa és la utilització del català com a eina d’integració social. És per això que en reivindica l’ús tant al carrer com també a sobre l’escenari.
Pel que fa a la seva relació amb Colòmbia explica que, a dia d’avui, continua mantenint el contacte amb la seva família per telèfon o videotrucada, però no amaga que és una situació complicada i dura per a tots ells, sobretot per la distància. A Eddy li agradaria, en algun moment, poder tornar a Colòmbia, però reconeix que no sap si, després de tot el que ha viscut, hi estaria tranquil·la. I aquesta història personal la vol acabar amb un desig expressat en veu alta, dirigit a les persones que es veuen obligades a fugir del seu país d’origen i tornar a començar de zero: “Moltes persones al món, en aquests moments, pateixen el mateix que jo. Tant de bo no li toqui viure-ho a ningú més”.
