Hi ha una idea que s’ha anat instal·lant en silenci en massa espais del nostre dia a dia: que el català és opcional. Que és “si ve de gust”. Que és “si tothom el parla”. Que és “si no molesta”. I no. El català no és una qüestió de simpatia ni d’hàbits personals. És un dret de la ciutadania i, en molts àmbits, una obligació legal.
I al comerç, també.
La Llei 1/1998, de política lingüística, és clara. I ho és des de fa més de vint-i-cinc anys. No estem parlant de cap norma nova ni de cap debat recent. Estem parlant d’una llei que estableix que les persones consumidores tenen dret a ser ateses en català, oralment i per escrit, i que la llengua catalana ha de ser present en la retolació, en la informació al públic i en la documentació comercial.
Això no és cap debat. És la llei.
El problema no és la norma. El problema és que massa sovint no es compleix. I el pitjor no és només l’incompliment, sinó que s’ha anat normalitzant. S’ha normalitzat trobar establiments on la retolació és només en castellà o en anglès. S’ha normalitzat que no es pugui demanar un pressupost en català. S’ha normalitzat que un “bon dia” rebi com a resposta un canvi automàtic de llengua, com si el català fos un error. I quan una anomalia es converteix en rutina, el problema ja no és anecdòtic: és estructural.
Hi ha qui intenta reduir aquesta qüestió a una batalla simbòlica o identitària. Però és exactament el contrari. Parlem de drets. Perquè si la ciutadania té dret a ser atesa en català i això no es garanteix, el que tenim és una vulneració de drets lingüístics. I els drets, quan no es garanteixen, es converteixen en paper mullat.
A Sant Cugat no podem mirar cap a una altra banda. No podem assumir aquesta realitat amb resignació ni podem fer veure que no passa res per evitar incomoditats. Perquè el que està en joc no és només una qüestió lingüística: és un model de ciutat. Una ciutat cohesionada necessita una llengua comuna. Una ciutat integradora necessita una llengua que no es dilueixi. I una ciutat justa ha de garantir els drets de tothom, també els drets lingüístics.
Per això, des de l’Ajuntament hem iniciat una acció concreta: hem enviat un correu a més de 1.200 comerços de Sant Cugat recordant-los l’obligació de complir la Llei 1/1998. I en les properes setmanes iniciarem una campanya de proximitat, comerç a comerç, per informar personalment, resoldre dubtes i ajudar a garantir el compliment.
Volem acompanyar, sí. Però també cal dir-ho clar: la llei no és decorativa. Complir-la no és un favor, ni una opció, ni un detall. És una obligació. I el català al comerç no és un extra: és respecte a la ciutadania, qualitat en el servei i convivència.
Si el català desapareix dels espais quotidians, desapareix de la vida real. I això, a Sant Cugat, no ho normalitzarem.
NÚRIA FERNÁNDEZ és regidora de Salut, Voluntariat i Política Lingüística (Junts)
