Acabem de celebrar la Setmana del Català, una iniciativa útil i necessària. Ho és perquè la llengua catalana necessita presència, ús social, reconeixement i compromís institucional. I ho és també perquè, en un moment en què el català viu dificultats en molts àmbits, totes les administracions tenim la responsabilitat de treballar perquè sigui una llengua viva, útil i compartida.
Soc d’un partit que ha lluitat sempre perquè el català tingui aquest paper: el d’una llengua estimada, parlada, reconeguda i utilitzada amb normalitat. Els i les socialistes vam formar part dels grans consensos que es van construir al país al voltant de la llengua, amb la complicitat i la col·laboració de totes les forces democràtiques del moment. Aquell consens va ser una de les grans fortaleses de Catalunya: entendre que el català no podia ser patrimoni d’uns quants, sinó una eina de cohesió, d’igualtat d’oportunitats i de construcció compartida del país.
Precisament per això, em preocupa quan veig que la llengua s’utilitza com a arma partidista. El català no és la llengua de l’independentisme, ni del socialisme, ni de cap partit. El català és la llengua de tots els catalans i les catalanes. També d’aquells que pensen diferent, que voten diferent o que tenen projectes polítics diferents per al país. Si no entenem això, si convertim la llengua en una frontera ideològica, no li fem cap favor. Al contrari: l’empetitim.
Per això no puc compartir la manera com es va plantejar l’acte de presentació de la Setmana del Català. Una iniciativa d’aquestes característiques hauria pogut servir per sumar sensibilitats, per convidar lingüistes, docents, entitats, comerciants, joves o persones nouvingudes a reflexionar sobre què podem fer plegats per reforçar l’ús social de la llengua. Hauria pogut ser un espai ampli, transversal i útil per pensar com fem que el català sigui més present als carrers, a les escoles, al comerç, a l’oci, a l’esport i a les institucions.
Una institució pública com l’Ajuntamernt hauria de tenir especial cura a l’hora de no confondre la defensa de la llengua amb un projecte polític concret. Defensar el català no vol dir fer-lo més petit ni tancar-lo en una identitat política determinada. Vol dir obrir-lo, compartir-lo, fer-lo necessari, amable i accessible per a tothom.
Jo ho tinc clar. El català és la llengua de tots els catalans i les catalanes. És una llengua que hem de defensar amb convicció i també amb intel·ligència, generositat i voluntat de sumar. Per això he lluitat tota la vida i per això lluitaré sempre.
