La darrera sentència del TSJC contra el decret del català a l’escola no és un fet puntual ni anecdòtic. És un nou atac frontal a la llengua i, sobretot, una prova més que el català no pot ser protegit dins del marc actual. Quan els tribunals decideixen com s’ha d’ensenyar la llengua pròpia d’un país, el problema no és jurídic: és polític i estructural.
Aquesta resolució no només qüestiona un decret. Qüestiona tot un model d’èxit: la immersió lingüística, que durant dècades ha garantit cohesió social, igualtat d’oportunitats i convivència. Un model que ha evitat la segregació per llengua i que ha funcionat. I precisament perquè ha funcionat, està en el punt de mira.
Però el més greu no és només la sentència. El més preocupant és la resposta —o més aviat la manca de resposta— del Govern del PSC. Davant d’una ofensiva clara contra la llengua, el que veiem és submissió, resignació i una incapacitat absoluta de plantar cara. Gestionen la derrota en lloc de defensar el país.
La presidenta del grup parlamentari de Junts per Catalunya, Mònica Sales, ho ha expressat amb tota la cruesa: “Catalunya pateix una croada contra la llengua, per totes les vies possibles”. I aquesta croada no es combat amb matisos ni amb silencis. Es combat amb determinació política.
Des de Junts per Catalunya ho diem sense embuts: el català no es defensa obeint sentències injustes ni adaptant-se a un marc que el vol residual. Es defensa confrontant, liderant i posant la llengua al centre de totes les decisions. El que està en joc no és només un percentatge d’hores a l’aula. És el futur de la llengua.
El problema de fons és evident: el PSC governa condicionat per Madrid i subordinat als interessos de l’Estat. Ho veiem en el finançament insuficient que Catalunya arrossega any rere any, en les inversions que no arriben, en el caos estructural de Rodalies que mai no es resol, i en una manca reiterada de defensa dels interessos del país davant del govern espanyol. I ara també ho veiem en la llengua.
És el mateix patró: dependència política i incapacitat d’actuar amb sobirania. Quan les decisions importants es prenen fora, Catalunya sempre hi perd.
Des de Sant Cugat, com a regidora de Política Lingüística, veiem cada dia l’esforç per mantenir viu el català: al comerç, a l’administració, a l’espai públic. Però aquest esforç té un límit si no hi ha un marc nacional fort que el protegeixi. I avui aquest marc està sent qüestionat des dels tribunals i no defensat des del Govern.
No podem acceptar que la llengua catalana sigui decidida als jutjats. No podem admetre que es desmunti el model educatiu que ha cohesionat el país. I no
podem continuar amb governs que, per dependència o manca de valentia, no defensen Catalunya com cal.
La conclusió és clara: mentre Catalunya no sigui un estat, el català continuarà sent vulnerable. No hi ha garanties reals dins d’un sistema que el limita i el combat.
Per això, avui més que mai, cal dir-ho alt i clar: l’única via per garantir el futur del català és la independència i la construcció d’una República catalana.
Perquè el català no es negocia. Es defensa. I es defensa amb totes les conseqüències.
NÚRIA FERNÀNDEZ (Junts) és regidora de Política Lingüística
