L’expressió “el català emprenyat” ha fet forat, puix en tres paraules, expressa un estat d’ànim col·lectiu. El títol d’aquest escrit va pel mateix sentit.
Sempre s’ha dit que els catalans érem austers (ho aprofiten tot, s’ho mengen tot:bolets, cargols..), que érem esforçats (els catalans de les pedres treuen pans) i respectuosos amb la gent gran. Els eixos de la educació catalana fins finals de 1970 eren austeritat, esforç i respecte. La fi de la Dictadura i la influencia dels xirucaires, progres, o com es vulguin qualificar els idealistes d’esquerres de poca volada, van començar a foragitar el respecte -amb totes les connotacions col·laterals com la disciplina- basant-se en que eren reminiscències de la Dictadura i que calia extirpar dels nostres esquemes vitals. El primer que va rebre, va ser el cos de mestres d’escola, en dues vessants: Interna: – Col·lectivitzant la Direcció del Centre, delegant rotatoriament la direcció de l’Escola a un dels companys, suposant idealment la capacitat de dirigir a tots els mestres, suposant idealment una deontologia comuna lluny de la realitat. – Homogeneïtzant la qualitat dels alumnes, No qualificant els alumnes per no traumatitzar-los, sense aplicar mai cap correctiu ni reflexió negativa. – Política igualadora Tractant-se tots de TU amb una companyonia inexistent tota vegada que estan en plànols diferents: l’un ensenya i l’altre aprèn, un es guanya la vida l’altre no, etc. Externa: acceptant les reclamacions apassionades i violentes de pares sense respecte ni per l’educador ni per la tasca formativa,sense poder defensar-se. El respecte, traduït com la consideració que cal tenir en compte amb la persona que educa, aconsella o mana, es va perdre en aquesta etapa. Tothom es veia en cor contra els professors, i aquests, abolida la disciplina, no van tenir arguments per contrarestar-ho. La dècada dels vuitanta fou funesta per afavorir l’esforç. La susdita “CULTURA DEL PELOTAZO” lloant els nous rics que aplicaven enginyeria financera, confonent els empresaris amb els especuladors, assenyalant els diners com a única clau de l’èxit, va incitar a que tothom imités el model i volés fer-se ric en un tres i no res. Val a dir que van proliferar les PIRAMIDES pels pisos de Barcelona, i les Empreses que demanaven préstecs per poder repartir beneficis, sense cap base solida de negoci. Que feia l’investigador, el professional honest, la gent que cobrava un sou…? O es considerava un fracassat, per no tenir un 4X4, o pensava que aquella era la seva forma de fer, o esperava que algun dia caurien. Com podies exigir esforç als fills, als col·laboradors, als alumnes si les noticies eren en sentit contrari? Arribem a la CRISI. A fer punyetes l’austeritat! L’educació de fer el raconet, de tenir una pometa per la set, de sacrificar-se pel dia de demà, ha saltat pels aires. La culpa de la crisi es nostra per no gastar més, per no canviar de cotxe cada dos anys, per no comprar la segona residencia, etc. A més a més l’esquema de l’austeritat s’ha dinamitat amb les pèrdues de credibilitat del mon Bancari estranger. Els diners estalviats no estan tan segurs com pensàvem. Les facilitats creditícies i hipotecaries han estat excepcionals, transmetent, molts cops, el deute als nostres fills. Perquè hem d’estalviar anant contracorrent i amb el risc de perdre-ho tot? Que resta doncs de la tradicional Educació Catalana (Educació, no instrucció) si perdem els eixos de l’esforç, el respecte, i l’austeritat ? Doncs ens resta la PERPLEXITAT. Sincerament, s’entrelluquen petits canvis per tornar als esquemes més clàssics, però va per llarg. Pasqual d’Ossó Extinent d’alcalde de CiU
