“Avui començo aquest diari disposada a posar-hi tot lo que el cor em dicti…“. Amb aquesta declaració d’intencions, la Conxita Simarro, una nena d’onze anys, començava a escriure el 1938 un dietari que acabaria convertint-se en un document històric d’un valor excepcional. Filla d’un agent d’informació de la Generalitat de Catalunya, la Conxita va haver d’abandonar Barcelona amb la seva família per refugiar-se en una torreta de Matadepera, fugint dels intensos bombardejos que assolaven la capital.
Aquest text, que recorda inevitablement el diari d’Anna Frank pel fet de donar veu a la infància en temps de barbàrie, forma part de la memòria democràtica que es preserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Les seves pàgines descriuen la duresa de la rereguarda: des d’un Nadal de 1938 marcat per la manca de torrons o galetes, on el gran consol va ser un sopar d’arròs amb tomàquet i un ram de clavells, fins al moment en què la ràdio va anunciar la caiguda de Madrid i el triomf de Franco.
Fugida a França i l’amenaça nazi
Amb la victòria franquista, els Simarro van emprendre el camí de l’exili cap a Perpinyà, unint-se al mig milió de refugiats que s’amuntegaven a la frontera francesa. Però la tranquil·litat va durar poc. L’any 1940, amb l’arribada de les tropes alemanyes a França, la por es va multiplicar. El pare de la Conxita va estar a punt de creuar de nou la frontera cap a Espanya per por dels nazis, assumint el risc d’anar a la presó. La nena relata com van haver d’estripar a corre-cuita tots els papers i documents que poguessin comprometre’ls davant el nou règim espanyol.
Poc després, el pare va ser detingut a Perpinyà amb el propòsit de ser enviat a la zona ocupada pels alemanys per a realitzar treballs forçats. Amb només tretze anys, acompanyant una mare amb problemes auditius i movent el cel i la terra amb les autoritats locals, la Conxita va viure la desesperació de trobar el camp de detenció buit, abans que el seu pare fos finalment alliberat gràcies a la mediació d’un comissari amic de la família.
Malgrat la seva joventut, el diari reflecteix una maduresa i una anàlisi lúcida de la Segona Guerra Mundial que tot just acabava d’esclatar: “Després de tants anys de feina a construir el món, ara en dos dies ho estan fent malbé tot“, escrivia.
Un camí de tornada des de Mèxic
La història de la Conxita es deté momentàniament a les portes d’una nova esperança: el trasllat dels refugiats cap a Mèxic, un dels països que va obrir les portes a l’exili republicà a través de vaixells transatlàntics que ja formen part de la història, com el famós Winnipeg.
Més de vuit dècades després d’haver estat escrit a milers de quilòmetres de distància, el diari de la Conxita ha fet finalment el viatge de retorn a casa. Les seves filles, des de Mèxic, han lliurat aquest llegat a l’Arxiu Nacional de Catalunya per garantir-ne la conservació i l’estudi.
