Fa uns dies vam viure una situació que, si no fos tan greu, fregaria l’absurd. Primer, el ple on s’havia d’aprovar el pressupost, un dels documents més importants i complexos de l’any, es va moure dues vegades de data, en teoria per “garantir que arribés a temps”. Però quan finalment arriba el dia, rebem el pressupost amb només 48 hores de marge per poder-lo estudiar i treballar. I la sorpresa final? Acabem descobrint que el dia inicialment previst l’alcalde tenia un acte a Montserrat, i que per aquest compromís es va forçar a avançar el ple, generant encara més pressió als mateixos serveis municipals que havien de preparar el document. Davant d’aquest cúmul de despropòsits, i per responsabilitat institucional, tota l’oposició vam decidir aixecar-nos i no participar en un punt que no es podia debatre amb garanties. I la resposta de l’alcalde? Acusar-nos de “fer un circ”. Una falta de respecte així no és només un greuge per a nosaltres com a oposició, és un greuge per a la ciutat sencera. Només demanem un mínim de respecte, a nosaltres i a tota la ciutadania que representem, si estem demanant un miracle, potser sí que haurem de pujar a Montserrat.
Però el problema no és només de formes. Quan hem pogut estudiar una mica més el pressupost de veritat, t’adones que no respon a cap de les necessitats reals del poble. Pagament de lloguers impossibles, gent jove que no pot independitzar-se, precarietat que creix, famílies que arriben justíssimes a final de mes… i què hi trobem? Una regidoria d’habitatge sense recursos, serveis socials que no arriben ni de lluny a les necessitats actuals, i programes per a infants, joves o gent gran que ni tan sols podem rastrejar.
I, en canvi, quan mires altres partides la cosa canvia: direccions polítiques i càrrecs de confiança que ens costen més d’un milió sis-cents mil euros, increments en despeses que no estan justificades i retallades encobertes en ocupació, cultura o tecnologia. Ens diuen que faran “més amb menys”, però la realitat és que la ciutadania té menys, i l’estructura política té més. I això, sincerament, no es pot defensar de cap manera.
És també en aquest darrer ple municipal s’ha fet evident la deriva cap a la dreta de l’Ajuntament. S’hi van aprovar mocions, en aliança entre partits del govern i grups de la dreta, que colpegen drets socials, drets a l’habitatge i drets de les persones vulnerables, adoptant discursos conservadors i punitivistes que no representen la majoria de veïnes i veïns de Sant Cugat.
I és especialment greu perquè parlem d’una ciutat que ja és, avui, la segona amb més desigualtat de Catalunya, on un quart de la població està en risc d’exclusió i on la distància entre rendes molt altes i molt baixes creix cada dia. I què fa el govern davant d’això? Ordenances fiscals que beneficien qui més té, un model de ciutat que accentua les desigualtats i cap mesura valenta per gravar la riquesa que arriba i expulsa veïnat. Si volguéssim fer-hi front, estaríem parlant de fiscalitat progressiva, d’IBI, d’habitatge públic i d’eines per contenir l’especulació; en canvi, es continua carregant el pes sobre les rendes més baixes.
Si aquest pressupost reflecteix les prioritats reals del govern, són aquestes les prioritats que volem i necessita el Sant Cugat que vindrà?
