Crec que va ser la Neus Sotomayor qui em va dir que havia de formar part del Patronat de la Universitat Internacional de la Pau. D’això fa molts anys. I, em sembla recordar, que ho feia com a representant del Grup d’Estudis Locals. Encara que sempre he anat per lliure, com suposo que fan tots els representants d’entitats. Sempre he dit que no soc un pacifista, tot i amb això no m’han expulsat del Patronat, però sí una persona pacífica, això sí.
Potser és per això que admiro les persones que són pacifistes integrals, que porten el seu pacifisme fins a les darreres conseqüències, almenys a nivell intel·lectual. L’Arcadi, no cal dir-ho, formava part d’aquest col·lectiu estrany però imprescindible. Vaig tenir moltes ocasions de compartir reunions i activitats amb ell, en el marc de la Universitat de la Pau, però no puc oblidar les tertúlies setmanals que fèiem a la ràdio (quan encara no era Cugat.cat, si no recordo malament). Com a bons tertulians que érem, parlàvem de tot, però ell sempre s’ho feia venir bé per anar al seu terreny. Un terreny que tenia molt trillat, ja que no endebades la seva principal activitat era anar pel món predicant la bona nova. Una bona nova que consistia a parlar de la pau, però no d’aquesta com a absència de guerra, sinó la pau entesa com a justícia social. Parlava de pobresa i de riquesa i, com era d’esperar, deixava a parir els rics, ara en diem milmilionaris, que ho empastifen tot.
Aquests dies fa cinc anys de la seva mort. Aquest dissabte s’ha fet un acte a la Unió Santcugatenca per recordar-ho. I per recordar que Sant Cugat té un deute amb ell. Fa anys va comprometre’s a dedicar-li un espai públic. I ara ve quan em poso impertinent. Si ens hem atrevit a posar noms a diversos equipaments sense exigir els cinc anys (des de la seva mort, s’entén) que s’han exigit per a l’Arcadi, cal esperar que aquest compromís es realitzi amb rapidesa. Si no és així, seria incomprensible i, a més, una falta de respecte. A l’Arcadi i a la dignitat de la nostra ciutat.
