El procés de regularització extraordinària impulsat pel Govern de Pedro Sánchez, després de més de cinc anys de pressió del moviment RegularitzacióJa, que ha reclamat de manera sostinguda que l’Estat reconegués drets a qui ja hi viu i hi treballa al territori espanyol, s’ha tancat. És un bon moment per mirar enrere i preguntar-nos què hem après, perquè el que hem vist aquestes setmanes contradiu frontalment la imatge de ciutat què ens ven Junts i la resta de la dreta xenòfoba; la reivindicació d’un moviment estatal ha acabat posant xifres i noms a una realitat que la mateixa ciutat no s’havia parat mai a mirar.
Sant Cugat es creu “expat”. La paraula circula amb naturalitat a la manera com la ciutat es presenta cap enfora: una localitat de rendes altes, ben connectada amb Barcelona, on qui arriba de fora ho fa amb un contracte a la butxaca i un pis de lloguer ja tancat. És una imatge còmoda, però també és parcial. A principis de maig, l’Ajuntament calculava que unes 3.500 persones a Sant Cugat podrien acollir-se al procés de regularització, als punts d’informació i acompanyament hi han passat centenars d’aquestes persones, moltes d’elles vivint i treballant a la ciutat des de fa anys, en situacions de precarietat que Sant Cugat prefereix no veure: feines sense contracte, habitacions rellogades a preus abusius, por de denunciar un propietari o un ocupador perquè la irregularitat administrativa és, clarament, una forma de vulnerabilitat que aprofundeix qualsevol mena d’abús com violència immobiliària o violència institucional.
El procés no s’ha desenvolupat en un buit polític. A mitjans de maig, VOX va fer públic un vídeo en què regidors del partit assetjaven una persona migrant al seu propi llar, presentant-ho com una “denúncia” d’ocupació il·legal. Sigui quina sigui la lectura jurídica del cas concret, l’escena mateixa (regidors electes plantant-se a casa d’algú per gravar-lo) forma part d’una estratègia d’exposició pública que busca intimidar, no informar. No és un fet aïllat: és consistent amb el gir que ha fet la política municipal els últims mesos, amb un enduriment del control del padró per Junts i els seus socis de govern, encara que el mateix grup de VOX ho ha reivindicat com a victòria pròpia.
Aquest gir es va fer explícit al ple municipal de finals de maig, quan es va aprovar una moció impulsada pel PP contra la regularització “massiva” d’immigrants. Junts hi va donar suport: el tinent d’alcaldia Carles Brugarolas va argumentar que la mesura s’havia fet sense ordre ni concertació amb els ajuntaments. ERC, PSC, CUP i En Comú Podem hi van votar en contra. Que l’ajuntament d’un dels municipis amb més renda de Catalunya dediqui un ple a rebutjar formalment que els seus propis veïns i veïnes puguin tenir papers en regla hauria de fer-nos pensar més del que ho fa.
Enmig d’aquest soroll, el que ha sostingut el procés a Sant Cugat han estat les persones voluntàries: qui ha fet d’intèrpret, qui ha acompanyat algú a omplir un formulari per primera vegada, qui ha explicat pacientment què és l’arrelament social i quins papers calen. Des de finals d’abril, la xarxa per la regularització (formada per entitats com Abya Yala, l’Associació de Joves Africans de Catalunya, Refugees Welcome, Gilgal Solidari, l’Unipau, elCugatenc i Cal Temerari), expressió local del mateix moviment RegularitzacióJa, va sostenir sessions d’assessorament obertes i en paral·lel, el Punt d’Informació i Orientació municipal va organitzar sessions d’acompanyament dos cops per setmana a la Casa de Cultura, amb voluntaris i advocades de FICAT. Setmana rere setmana, durant els dos mesos i mig que ha durat el termini, han sigut aquestes dues xarxes les que han tocat de primera mà cada cas concret: cada dubte sobre un contracte, cada certificat de vulnerabilitat, cada por a un tràmit mal fet. Aquest treball, sovint invisible, és el que de debò ha fet que la regularització funcionés sobre el terreny, més enllà del que es discutia al ple.
Fa pocs dies, en el marc del Curs d’estiu de l’Unipau, la historiadora i investigadora transfeminista Tatiana Romero va plantejar una pregunta sobre la qual val la pena reflexionar: com parlem de pau mentre hi ha milions de persones en situació irregular, amb por de viure, de treballar? La pregunta desplaça el marc habitual. No es tracta només de gestió administrativa ni d’ordre públic, sinó de si una societat pot considerar-se en pau mentre organitza, de manera sistemàtica, la precarietat legal de la gent de qui la sosté. Una ciutat no es reconcilia amb els seus propis fonaments mirant cap a una altra banda.
Perquè Sant Cugat no funciona ni prospera només gràcies a qui arriba amb visat d’expatriat i escola internacional pagada per l’empresa. Funciona també gràcies a mans, cossos i sabers migrants: a qui neteja les cases i les oficines, a qui cuida infants i persones grans, a qui construeix i manté els edificis d’aquesta ciutat que es mira tan bé al mirall.
GRACIELA ROCK és activista d’En Comú Podem
