L’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès ha aprovat una nova instrucció sobre el padró municipal: tràmits presencials obligatoris per a majors de setze anys, eliminació d’autoritzacions a tercers i inspeccions de la Policia Local per verificar domicilis. El govern municipal la presenta com una mesura tècnica perquè el padró “reflecteixi la realitat” i eviti fraus. Val la pena examinar què implica, més enllà d’aquesta justificació.
El padró municipal és el mecanisme que activa l’accés a la sanitat, l’escolarització, els serveis socials i les prestacions. La llei l’estableix com un dret universal vinculat a la residència efectiva, no a la nacionalitat ni a l’estatus migratori. Aquesta distinció és important: la legislació reconeix que condicionar l’accés a drets bàsics a la regularitat migratòria crearia una població “invisible” dins del territori, danyant el teixit del conjunt de la societat.
Quan els ajuntaments afegeixen obstacles a l’empadronament -com fa ara Sant Cugat, però abans Badalona, Ripoll o Vic- les persones que no aconsegueixen inscriure’s no deixen d’existir al territori, només deixen d’existir com a subjectes de dret per a l’Estat. Aquesta invisibilitat té efectes concrets en la salut pública, l’escolarització i la capacitat dels serveis socials d’identificar situacions de vulnerabilitat.
La policia no és un servei social
L’element més rellevant de la nova instrucció és la incorporació de la Policia Local com a verificadora de domicilis. Això, en la literatura política, s’anomena securitització. És el procés pel qual una qüestió de política pública -en aquest cas, la gestió del padró- es trasllada de l’àmbit administratiu o social a l’àmbit de la seguretat i el control.
El sociòleg Didier Bigo va analitzar aquest procés en el seu treball sobre la relació entre seguretat i immigració a Europa: la migració no es converteix en problema de seguretat perquè existeixi una amenaça real, sinó perquè diferents actors -polítics, cossos policials, mitjans- construeixen junts una narrativa de perill que acaba sent autoreferencial. El pas següent, explica Bigo, és el concepte del ban-opticon: un mecanisme de vigilància que no monitora tota la població per igual, sinó que produeix categories específiques de sospita permanent sobre grups determinats, independentment de qualsevol acte concret. La incorporació de la Policia Local al procés d’empadronament a Sant Cugat opera en aquesta lògica: no és una resposta a un frau massiu real documentat, sinó la institucionalització d’una categoria de sospita.
Per la seva banda, l’antropòleg Nicholas De Genova va argumentar que la “il·legalitat” migratòria no és un fet previ que l’Estat gestiona, sinó quelcom que el mateix Estat fabrica a través dels seus mecanismes administratius. No hi ha persones irregulars abans que hi hagi una regulació que les produeixi com a tals. En el cas del padró, afegir obstacles al registre no combat l’hipotètic frau, sinó que produeix un esborrat administratiu: les persones que no superin els controls no deixen de residir al territori, però queden fora del registre que els donaria accés a drets.
El que es planteja a Sant Cugat va un pas més enllà del que ja va avalar el Tribunal Constitucional en 2013: la policia no només pot fer servir dades del padró per localitzar persones migrants en situació irregular, sinó que es converteix en agent actiu del procés d’inscripció. La diferència substancial és que mentre que la verificació de domicili per part dels serveis socials opera dins d’un marc de drets, quan ho fa una patrulla policial ho fa dins d’un de control.
La coalició que ho fa possible
Aquest procés l’ha posat en marxa la coalició de govern de Junts i ERC. El posicionament de Junts en matèria migratòria ha seguit en els últims anys una deriva coneguda per intentar retenir els seus vots davant la incursió d’Aliança Catalana. La narrativa de frau i la retòrica de gestió administrativa que encobreix una agenda de restricció són part d’una lògica coherent amb el gir feixista del seu programa actual.
El que mereix una anàlisi més acurada és la posició d’ERC, soci del govern que aprova aquesta mesura. El politòleg Jan-Werner Müller assenyala en el seu assaig “Què és el populisme?” que un dels errors més comuns en analitzar l’avenç de la dreta populista és concentrar-se en el partit que l’encarna i passar per alt els qui ho fan possible des de dins del sistema. Els socis de coalició que accepten concessions en drets civils per mantenir-se en el govern no són víctimes de la pressió, sinó part indispensable de l’arquitectura. A Sant Cugat, ERC no governa malgrat aquesta instrucció sobre el padró, sinó que la cogoverna, com en el seu moment ho ha fet a Vic. I aquesta distinció importa tant per entendre el que està passant a Sant Cugat com per avaluar quin tipus de partit és Esquerra Republicana el 2026 i el que serà el 2027.
Per què el padró importa més enllà de la migració
La securitització del padró no afecta únicament les persones extracomunitàries, encara que siguin les més exposades. El que està en joc és el principi que organitza l’accés a drets en un sistema democràtic: que aquest accés no depèn de la valoració que des del poder es faci sobre qui el mereix.
