Hi ha silencis que fan nosa. Però també hi ha paraules que fan mal. Que divideixen. Que assenyalen. Que volen fer por.
Avui alertem d’un fet greu que, com a mitjà públic de comunicació, no podem ni volem normalitzar: la reiterada publicació d’articles d’opinió per part de membres de la militància de Vox que propaguen discursos d’odi, xenofòbia i islamofòbia, sense cap fonament estadístic ni respecte per la convivència social.
Ja hem hagut de censurar dos articles per aquest motiu. El primer, fa uns mesos, va parafrasejar un ideòleg nazi sense contextualització ni distància crítica. El segon, rebut recentment, ha tornat a traspassar tots els límits del que una societat democràtica pot acceptar en nom de la llibertat d’expressió.
Aquest últim article afirma l’existència d’una “substitució demogràfica”, un concepte propi de la narrativa de l’extrema dreta internacional, sense aportar ni una sola dada que ho sostingui. Alhora, construeix una associació directa i irresponsable entre immigració i criminalitat, amb especial èmfasi en persones d’origen marroquí o en situació irregular, i vincula explícitament aquestes persones amb agressions sexuals, sense base empírica, ni estadística, ni cap traça de responsabilitat comunicativa.
El text no només desinforma, sinó que fomenta l’odi i l’estigmatització d’un col·lectiu especialment vulnerable. Titlla “les feministes i una part de la societat” de ser “percebes de sofà”, i trivialitza el problema real i estructural del masclisme en l’àmbit esportiu, referint-se al petó robat a una esportista d’elit per part de l’expresident de la RFEF com “el piquito de Rubiales”, amb to de menyspreu i burla.
I el més greu: l’article interpel·la al gènere masculí com a protector sobirà, insinua que qui no s’alinea amb aquesta visió racista i esbiaixada és còmplice de les agressions que puguin patir les dones del seu entorn.
Això no és opinió. És propaganda. I no només atempta contra el llibre d’estil de Cugat Mèdia, sinó contra la cohesió social de la nostra ciutat, contra la veritat i contra el respecte.
Sant Cugat del Vallès no viu cap problemàtica social relacionada amb la població d’origen magribí. Però si llegíssim només aquest article, podríem pensar el contrari. I aquí rau el perill: quan es reprodueixen discursos que no informen sinó que desfiguren la realitat, es desactiva el pensament crític i s’encén el relat de la por.
És difícil traçar la línia entre la censura i la responsabilitat editorial. Però hi ha una diferència clara: la censura vol silenciar idees; la responsabilitat editorial vol protegir la veracitat i la convivència. I aquí, en aquesta casa, no ens mouen interessos polítics, sinó el deure de cuidar l’espai informatiu com un bé comú, el respecte pels drets humans i el compromís amb una societat que vol viure en pau.
Ens preocupa la deriva. Ens preocupa la repetició. I ens preocupa que s’utilitzi un mitjà públic per legitimar idees que no només són falses, sinó que danyen la convivència i alimenten les fake news.
Cugat Mèdia continuarà sent un espai plural, obert, compromès. Però no serà mai l’altaveu de l’odi. Perquè el periodisme —el de veritat— està per servir la societat, no per dividir-la.
Cristina Mur
Directora de Cugat Mèdia.