El Pi d’en Xandri ha entrat en un nou capítol. El dilluns 18 d’agost de 2025 ha quedat marcat en la llarga història de l’arbre com el dia en què la seva branca més característica va caure: la branca díscola, modelada per la nevada de 1962 i que durant dècades li va conferir una silueta inconfusible, juntament amb els puntals que el sostenen des de l’atac que va patir el 1997.
Qui va ser responsable de la recuperació del pi després de l’atemptat i un dels seus màxims coneixedors, Jordi Torrijos, creu que encara li queden uns quants anys de vida, però assegura que caldrà tenir-ne més cura. “El pi és molt resilient, ha aguantat de tot, però la seva vida s’està escurçant”. Excap del Servei de Paisatge i Verd Urbà de l’Ajuntament de Sant Cugat i durant dècades dedicat a aquesta àrea, el santcugatenc reivindica la necessitat de preservar aquest símbol de la ciutat. “El Pi d’en Xandri uneix tots els santcugatencs en la seva preservació i millora i com a símbol d’identitat de Sant Cugat”.
250 anys d’història i adversitats
Amb els seus més de 23 metres d’alçada, la dendrocronologia indica que el pi va ser plantat cap al 1774, durant el segle XVIII. Durant aquests dos segles i mig d’història, el Pi d’en Xandri ha superat diverses adversitats. Una de les primeres que es coneix, segons explica Torrijos, és una ferida “molt grossa”, detectada mitjançant un estudi dendrològic, que el pi la va “compartimentar” en l’interior. Aquesta ferida correspon a la segona meitat del segle XIX, durant les Guerres Carlines.
Més endavant, a principis de segle XX, l’arribada de la maquinària agrària va afectar les seves arrels superficials en llaurar molt a prop del tronc, limitant el seu desenvolupament i provocant anells de creixement molt estrets. La nevada de 1962 va esparracar una gran part de la capçada del pi, i va deixar una branca díscola, que és la que finalment ha caigut.
Ja el 1995, va ser declarat arbre d’interès local i comarcal, i el 2024 el ple municipal va aprovar dedicar-li l’Any Pi d’en Xandri. Finalment, el 8 de març de 2025 la Generalitat va publicar la declaració oficial al DOGC que l’incorporava al catàleg d’arbres i arbredes monumentals del país.
L’atemptat de 1997 i la gran mobilització ciutadana
El moment més crític de la seva història va arribar la matinada del 2 de febrer de 1997, quan un grup de desconeguts va intentar talar-lo i cremar-lo. Les ferides van ser greus: un tall d’1,6 metres de llarg va posar en perill la seva continuïtat. Torrijos, amb el suport de l’alcalde de l’època, Joan Aymerich, va ser l’encarregat d’impulsar una operació de salvament que va incloure un suport estructural amb puntals i altres mesures de manteniment. La mobilització veïnal es va traduir en una manifestació multitudinària en defensa del pi.
Reportatge sobre els 25 anys de la manifestació
La pèrdua de la branca emblemàtica
La branca lateral que va ser modelada per la nevada de 1962 ha acabat cedint, afectada pel pes acumulat, l’envelliment natural i els episodis de pluges i sequeres, segons indiquen les primeres inspeccions. La caiguda de la branca ha deixat l’arbre desequilibrat i amb una ferida important que requerirà intervenció immediata per protegir-lo de fongs i insectes. Torrijos, a més, també assenyala que l’aïllament del pi el fa més vulnerable a la climatologia adversa, ja que no compta amb l'”assistència” d’altres arbres al seu voltant.
Quines accions es preveuen ara?
L’Ajuntament, sota la direcció de l’actual cap de Serveis de Parcs i Jardins, Joana Astals, ja ha anunciat mesures urgents. Entre les primeres mesures hi ha el manteniment de la zona perimetral tancada per poder accedir amb seguretat a l’arbre i una revisió exhaustiva del sistema de puntals que el subjecten, ja que l’estructura ha quedat descompensada. També s’analitzarà la capçada i les branques superiors per descartar riscos imminents, així com possibles moviments interns de l’arbre arran de la tensió generada per la caiguda.
“Ara té molt de pes a una banda i molt poc a l’altra. Els puntals que els hi vam posar l’any 1997 no poden tocar el tronc. Ha d’haver-hi una certa separació perquè el pi ha de tenir un moviment natural”, remarca Torrijos. “S’haurà de valorar també si es pot fer algun treball de biodinàmica i de sustentació, per veure si les altres branques tenen prou estabilitat o no”.
Per últim, Torrijos es fixa en la “ferida” que ha quedat després de l’esberlament de la branca. “És un punt d’entrada d’humitat, de fongs i xilòfags que poden descompondre la fusta. S’haurà de tractar amb molta cura”.
