No, el poble ja no és. El poble pressuposa certa homogeneïtat entre els ciutadans, un patriotisme ferm i no de banderes.
Ni tan sols en el nostre poble, a Sant Cugat del Vallès, no n’hi ha, de poble. Els santcugatencs només estem units pel nostre desig de consumir béns en l’espai privat, no hi ha un destí comú, ni una solidaritat. Tots desitgem carrers més amples perquè hi puguin passar els tot-terrenys, i voreres més amples perquè hi càpiguen els cotxets dels nens, i horaris d’obertura dels comerços més amplis perquè sempre puguem anar a comprar alguna cosa inútil. Tots volem coses per interès propi, i el bé comú és la pacífica adequació dels interessos individuals. Una harmonia que només s’aconsegueix si tothom té una hipoteca, és a dir, un motiu per treballar i un sostre sota el qual gaudir dels béns que ha comprat tot treballant. Anem a votar i ni tan sols sabem què vota el nostre veí. El nostre vot és el nostre secret. A dintre de casa només hi entrem nosaltres i aquells amb qui volem compartir els nostres secrets inconfessables, la nostra individualitat que, pas a pas, va destruint el poble i convertint la democràcia en un ritme sense música. DANIEL GAMPER (columna publicada el 30/11/08) Professor de Filosofia de la UAB
