Divendres a la tarda. Ja és cap de setmana i molts adolescents de tota Espanya -també a Sant Cugat- repeteixen la mateixa rutina: breu incursió a un supermercat per provisionar-se de gel, refrescos i begudes alcohòliques tornada cap a casa per a arreglar-se i quedar després per a “sortir a sopar alguna cosa” abans de l’inici del botellón (els càndids pares moltes vegades financem uns sopars que no existeixen perquè els diners es destinen directament a la beguda).
Aquest és el pla: beure, beure molt, entrar tard a la disco de moda i tornar a casa quan ja trenca l’alba. Un guió aparentment divertit i emocionant però que, sovint, amaga buit, pressió social i una preocupant falta d’autoestima i d’alternatives atractives que no permeten a aquests adolescents triar altres opcions.
Hauríem de preguntar-nos quin tipus d’oci estan consumint els nostres fills i per què ho fan. Serveix d’alguna cosa pensar que, potser, nosaltres vam cometre els mateixos errors? Per què per divertir-se cal degradar-se? És necessari que els nostres fills hagin de recórrer a substàncies –alcohol o altres tòxics- per a ennuvolar la consciència fins a aconseguir difuminar la frontera entre el que és bell i el que és moralment reprovable? Com deu estar de danyada la seva autoestima per a haver de buscar l’aplaudiment i el reconeixement de desconeguts a les fotos i històries que pengen a les xarxes socials o entre les mirades furtives d’estranys en l’aparcament de les discoteques?
D’alguna manera, gran part de la responsabilitat és nostra; com a pares, sabem oferir-los millors espais on reunir-se? Ens organitzem en grup per a crear propostes prou atractives per a ells o deixem que sempre ho facin els empresaris de la nit? Disposem alternatives controlades i segures que, al mateix temps, els ofereixin la privacitat que necessiten?
Podria ser, doncs, que per a ells “el botellón” -i “el que segueix”- es presenti com la seva millor opció per a “viure amb intensitat” i alliberar les seves revolucionades hormones. Riures, complicitats, emocions fortes, reconeixement social, projecció individual, flirteig, música amb so espectacular, llums estratosfèriques, làsers… Tenim alternatives per a oferir-los que siguin més atractives que això? Molt em temo que, en aparença, no.
I aquí està la clau, i aquí és on, possiblement, el lector se sentirà incòmode: Donem el tema per perdut? Hem optat per justificar de mil maneres la nostra passivitat i la nostra resignació? Com ens divertim nosaltres davant d’ells? Ens han vist renunciar voluntàriament a alguna cosa que ens agrada però no ens convé? Hem educat als nostres fills en el goig de la lluita ascètica? Coneixen, pel nostre exemple, la satisfacció que comporta el sacrifici personal en benefici d’un objectiu d’ordre superior? Veuen en nosaltres exemples de renúncia a l’hedonisme i a les passions mundanes?
La bona notícia és que és reversible. Tenim la certesa que prohibir no serveix, però tampoc sabem molt bé com intervenir. Perquè, talment, una bona forma podria ser començar a viure bons saraus amb ells. Però, això sí, han de ser de nivelazo, de “gas a fons”, per superar el que hem comentat abans: ja sigui un concertàs de música, una bona obra de teatre, un dia al circuit de carreres, un partit a l’estadi, una disbauxa sense límit al parc d’atraccions; el que sigui, però intensament, amb els seus amics com a convidats d’honor, sense filtres i a despeses pagades. A lo grande, perquè així és com ells viuen la nit i, per la seva seguretat, per la seva salut física, psicològica i emocional, hem de ser la seva millor aposta de diversió. “Veniu amb els meus pares; són els punyeteros amos, ja ho veuràs!” –han de poder dir.
No deixem que saltin al buit: ajudem-los a omplir la seva diversió de sentit.
JORDI GUIRADO és regidor de Vox
