Aquesta havia de ser una setmana tranquil·la perquè dilluns era festa a Barcelona. Començo la jornada llevant-me a les 6:30 i cap a TV3 a acompanyar l’alcalde Recoder a ‘Els Matins’, a Can Cuní. En acabat, arribem (tard) a la junta de govern i, entre d’altres pollastres, ens trobem amb l’última del ZP en la línia del ‘estosololoarreglamosentretodos.org’ que no és altra que els ajuntaments no puguin finançar les inversions pel 2011. Un cop de decret amb nocturnitat que deixa sense un duro molts alcaldes en any electoral.
Tenim un dia mogut, fem un ple extraordinari, anem als bancs perquè ens financiin 16 M€ per concretar les operacions de préstec i atenem nombrosos mitjans de comunicació, a part de la feina diària. I per rematar-ho, l’endemà ens trobem que el ‘dream team’ que tenim per govern ens explica via BOE que han comès una errada material i allà on posava que el termini per demanar crèdits era el ’25 de mayo’ volien dir el ’31 de diciembre’. Al·lucinant. Comença una nova voràgine informativa empaitant-nos TV3, Cuatro, CNN+, TVE, La Sexta, A3 i RAC1, Catalunya Ràdio i totes les ràdios. En ZP ens està fent famosos amb les seves ocurrències. Al capdevall han estat dues jornades intenses, però ens deixa la satisfacció de la feina ben feta. D’altra banda, d’aquí a un dies hi ha convocada una nova vaga sindical, aquest cop s’entén. Hi ha sectors mooolt desmotivats, professors, funcionaris… Però el sindicalisme que hi ha a l’administració és antic, vetlla pels privilegis dels que hem aprovat unes oposicions. Mentre hi ha sindicalistes més moderns com els de Seat, Delphi o les caixes que saben llegir la situació actual globalitzada i malden per mantenir llocs de treball enfront les factories poloneses o xineses. La defensa del treball s’ha de modernitzar: No sé si com ho reclama Strauss-Kahn, o si els propis sindicats han de fer una catarsi, però hom ha de comprendre que el primer dret dels treballadors és el de tenir treball. I que perquè hi hagi treball, s’han de donar unes certes condicions i hem de ser competitius. Si no ho fem, tranquils, ja produiran d’altres més barat. I nosaltres ens enfonsarem tots plegats, en la línia del ‘estosololohundimosentretodos.org’. Aquestes dues situacions em fan pensar en el valor del treball. Crec que pot haver un sindicalisme calvinista que estimi el treball ben fet, contraposat al sindicalisme inquisidor que veu el treball com una lluita contra l’empresari explotador i contra el qual cal protegir-se al màxim. A mi no em fa res pensar en una jubilació als 67 anys. O als 70. Mentre estiguem bé de salut, quin privilegi. Què digne. MARC MONELLS és membre de CiU
