El global sempre s’encarna en el local, i el local mai és només local. Quan Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat per Junts, construeix narratives de victimisme, assenyala enemics convenients i evita preguntes incòmodes sobre l’extrema dreta, no estem presenciant un simple gir polític. Estem davant l’aplicació metòdica d’un manual que ja coneixem: el del populisme d’ultradreta que ha triomfat en altres llocs i que ara busca arrelar-se a Sant Cugat.
Els senyals d’aquesta deriva estan aquí, exposades sense pudor en les seves pròpies declaracions. Primer va arribar l’obsessió amb el padró municipal i les ocupacions, una preocupació legítima convertida en ariet xenòfob. Després, les propostes del seu partit per endurir les condicions d’empadronament i impedir que les persones en situació vulnerable puguin inscriure’s al padró. Aquestes mesures construeixen un relat d'”invasió” que requereix respostes dràstiques. És el mateix patró que veiem en el trumpisme: identificar un problema real, exagerar-lo fins a convertir-lo en crisi existencial, i presentar-se com l’únic capaç de solucionar-lo.
La segona característica és el victimisme institucional. Vallès dedica bona part de les seves intervencions públiques a lamentar-se: la Generalitat no li fa cas, el PSC anterior ho va deixar tot “fet un desastre”, el govern Sánchez imposa taxes injustes, la burocràcia és lenta, etc. Sempre hi ha un culpable extern. Aquest discurs no és innocent: construeix la imatge del líder assetjat per un sistema corrupte, l’actor extern que ve a netejar la casa. Trump ho va perfeccionar, i Vallès ho replica amb notable fidelitat.
Però el més revelador és el seu posicionament davant Aliança Catalana. Quan un periodista li pregunta en una entrevista si farien cordó sanitari a aquest partit si entrés al consistori, Vallès respon: “Primer que surtin, però ja he dit que no vull fer política-ficció”. No diu que sí. No diu que un partit la líder del qual, Sílvia Orriols, ha declarat que “la islamofòbia és un deure” i que parla obertament del “gran reemplaçament” dels catalans, no tindria cabuda al seu govern. Simplement esquiva la pregunta.
Aquesta evasiva no és casual. És estratègica. Perquè dir “no” tancaria portes amb un electorat cada cop més present. Dir “sí” generaria rebuig immediat. Així que tria l’ambigüitat, l’espai gris on tot és possible sense compromís explícit. És la mateixa tàctica que el Partit Popular espanyol va emprar durant anys amb Vox, fins que la normalització va fer innecessari dissimular.
El context importa. Aliança Catalana no és un partit més de l’espectre independentista. El seu discurs combina ultranacionalisme ètnic amb xenofòbia explícita. Orriols ha equiparat immigrants andalusos amb magrebins com a amenaces a la “identitat catalana”. Ha defensat teories conspiratives sobre el reemplaçament poblacional. Davant d’això, l’ambigüitat d’un alcalde no és neutralitat: és permissivitat.
El trumpisme té una lògica d’escalada. Comença amb paraules que incomoden, però que encara poden defensar-se com a “franquesa”. Continua amb propostes que discriminen, però es presenten com a “sentit comú”. I culmina amb aliances que abans eren impensables però que, després de mesos de normalització, semblen pragmàtiques. Vallès està recorrent aquest camí amb notable precisió.
La construcció de l’enemic extern és fonamental en aquest procés. En el cas de Sant Cugat, aquest enemic són els okupes, els irregulars, els qui “no contribueixen”. Però darrere d’aquestes categories aparentment tècniques hi ha persones concretes: immigrants, famílies en situació vulnerable, qui no encaixen en la imatge de ciutat pròspera i ordenada que es vol projectar. El discurs crea exclusió, i l’exclusió justifica mesures cada cop més dures.
És el populisme de dretes en el seu estat més pur, adaptat a una ciutat que fins fa poc es graciava de ser oberta, educada, cosmopolita.
És inevitable aquesta deriva? No. Però requereix que l’oposició política, els mitjans de comunicació i la ciutadania anomenen les coses pel seu nom. El trumpisme funciona perquè primer es normalitza, després es tolera, i finalment es vota com si fos una opció més. Vallès ha començat aquest procés. Les seves evasives sobre l’extrema dreta, les seves narratives de victimització, les seves propostes excloents estan preparant el terreny.
Sant Cugat no és immune a les onades globals d’extremisme, però el que està en joc no és únicament l’orientació política del govern municipal, sinó el tipus de societat que estem disposats a construir.
La pregunta és si la ciutadania de Sant Cugat permetrà que la seva ciutat es converteixi en un altre laboratori del trumpisme europeu. Perquè una vegada s’obre aquesta porta, tancar-la és infinitament més difícil—i el preu el paguen sempre els mateixos: qui ja no tenen veu per defensar-se.
GRACIELA ROCK és activista d’En Comú Podem
