La legislació laboral és, al capdavall, un pacte social. Neix de la necessitat de posar límits i equilibris en una relació que, per definició, és desigual: la que s’estableix entre qui organitza el treball i qui el presta. Aquest marc legal ens recorda que hi ha unes regles que no són opcionals, que no depenen de la voluntat del moment ni del criteri d’una direcció empresarial: són drets col·lectius, fruit d’una construcció col·lectiva.
La meva experiència em diu que la majoria d’empreses respecten aquestes regles. Però també és cert que n’hi ha que no ho fan, i llavors és la justícia qui ha d’intervenir per posar les coses al seu lloc. L’Audiència Nacional ho ha recordat recentment en el cas d’una multinacional que compta amb oficina a Sant Cugat, i que va modificar horaris de més d’un centenar de persones sense respectar els procediments legals. La sentència ens fa pensar que, malgrat els avenços, encara cal vigilar i defensar allò que és bàsic: els drets de les persones treballadores.
Aquesta reflexió no val només per a les empreses. Les administracions públiques també tenen una responsabilitat especial: la d’encarnar el respecte a la paraula donada i als acords signats amb la representació social. Quan un ajuntament incompleix els seus compromisos, no només vulnera drets laborals, sinó que erosiona la confiança ciutadana en les institucions, i posa en qüestió el valor mateix del diàleg social.
Potser la lliçó de tot plegat és senzilla: el compliment de la llei i dels acords no és un tràmit, sinó un principi ètic que sosté la convivència. En el món del treball, com a la vida en comunitat, la credibilitat es construeix amb fets, no amb discursos. I respectar allò pactat és la forma més clara de demostrar-ho.
