Diuen que una persona val tant com la seva paraula. Durant molt de temps, aquesta idea va ser un principi bàsic de convivència: allò que es deia tenia un pes, una responsabilitat i unes conseqüències. Avui, però, sembla que la paraula s’ha devaluat fins a límits preocupants.
Vivim en una època en què hi ha qui pot dir autèntiques barbaritats sense que passi res. Es poden llançar acusacions sense proves, difondre mentides, insultar, humiliar o menysprear els altres amb una lleugeresa que fa feredat. I el més sorprenent és que sovint qui ho fa no només no se n’avergonyeix, sinó que ni tan sols sembla conscient del mal que provoca.
La vergonya, que durant segles va actuar com un fre natural davant de determinats comportaments, sembla haver desaparegut de l’espai públic. Allò que abans hauria provocat una rectificació o una disculpa, avui es justifica, es relativitza o fins i tot es converteix en motiu d’aplaudiment per part dels qui comparteixen la mateixa trinxera ideològica.
La paraula ha deixat de ser un compromís per convertir-se, massa sovint, en una arma. No importa si és certa o falsa, justa o injusta. L’objectiu no és construir ni dialogar, sinó impactar, fer soroll, imposar un relat o destruir l’adversari. I en aquest procés es perd una cosa essencial: el respecte. Respecte per la veritat, respecte pels fets i, sobretot, respecte per la persona que tenim al davant. Perquè darrere de cada desqualificació gratuïta, de cada insult o de cada mentida hi ha algú que rep aquell atac. Algú amb dignitat, sentiments i drets. Oblidar això és deshumanitzar la convivència.
Una part d’aquesta degradació no és casual. Durant anys, l’extrema dreta ha convertit la provocació, la mentida, la desqualificació i l’insult en una manera habitual de fer política. L’objectiu ja no és convèncer amb arguments, sinó generar indignació, alimentar la confrontació i ocupar titulars a qualsevol preu. Més greu encara és que aquesta manera d’actuar sembla haver estat assumida també per sectors d’una dreta que abans reivindicava altres formes i altres valors. Quan les barbaritats donen rèdit electoral, quan la falta de respecte no té conseqüències i quan la mentida es justifica perquè serveix una determinada causa, el debat públic es degrada inevitablement.
Però el problema va més enllà de la política. Aquest comportament s’estén a la societat i normalitza la falta de respecte, les desqualificacions i les acusacions sense fonament. Quan això passa, la convivència se’n ressent. Potser ha arribat el moment de reivindicar el valor de la paraula i la responsabilitat que comporta. Perquè les paraules poden construir o destruir, i una societat que oblida aquest fet corre el risc de perdre el respecte mutu que la sosté. Al capdavall, el més preocupant no és només que hi hagi qui diu barbaritats amb total impunitat, sinó que cada vegada ens sorprenguin menys.
Lorena Gil és secretaria de treball i moviments sindicals del PSC de Sant Cugat
