Aquest divendres comença un nou curs. L’adaptació encara genera debat. Què en penses?
L’adaptació és absolutament necessària. Quan un nen veu que el pare o la mare pot quedar-se una estona a l’escola i familiaritzar-se de manera progressiva li transmet confiança. Sense adaptació la separació és un trencament. També és una oportunitat per als pares: veuen com treballem i les dinàmiques de la bressol.
Ets sabadellenca, vius a Barcelona… i portes més de vint anys a Sant Cugat. Què t’hi va arrelar?
Sant Cugat era un referent en educació infantil. Aquí es va apostar perquè les mestres fossin titulades quan a molts llocs encara es podia treballar només amb formació professional. Jo vaig arribar el 2002 i vaig recollir el testimoni de mestres pioneres que havien lluitat per dignificar la professió i que havien arrelat a la ciutat. Aquesta mirada, que l’etapa 0-3 és educativa i no només assistencial, em va enganxar de seguida.
Abans de Sant Cugat vas treballar a la privada. Què en recordes?
Era un model assistencial. L’important era que els infants tornessin a casa nets i pentinats, més que el que havien après. No hi havia adaptació: els pares deixaven el nen plorant a la porta i ja està. Recordo nens que es podien passar hores plorant. També fèiem àlbums i manualitats sense sentit pedagògic, només perquè les famílies veiessin que els nens “feien coses”. I les ràtios eren impossibles. Aquells sis anys em van ensenyar que jo volia ser mestra per educar, no per quedar bé amb les famílies. Crec que les escoles privades han anat canviant amb els anys, perquè la societat també ha canviat i avui les famílies demanen una altra cosa.
Què té d’especial el Tricicle?
El Tricicle és casa meva. Hi he vist créixer generacions d’infants i famílies. És una escola molt vinculada al barri, amb un equip que sempre ha cregut en la pedagogia de la vida quotidiana: educar en hàbits, relacions i autonomia. Ens agrada obrir portes, que les famílies entrin i vegin com treballem i com evolucionen els infants. I moltes s’enduen idees per aplicar a casa. Per nosaltres és important no tenir res a amagar: obrir portes és un signe de transparència i de respecte.
Deies que Sant Cugat ha estat un municipi pioner. Encara ho és?
Sí, el col·lectiu de mestres de la bressol de Sant Cugat és molt potent. Som una xarxa. Ens reunim setmanalment, intercanviem experiències, som un col·lectiu molt pensador i reivindicatiu. Ens preocupen les paraules que fem servir —adaptació, estances, familiarització, escola o llar— perquè el llenguatge també educa. Llegim i intercanviem estudis pedagògics i junts fem força per aconseguir millores. Per exemple, Cavall Fort va ser la primera bressol a impulsar que els infants caminessin descalços. Després de veure la seva experiència i com això ajuda a desenvolupar millor la motricitat i a sentir el cos vam decidir aplicar-ho a Tricicle. Això sí, per impulsar canvis cal que tot l’equip docent hi cregui i anem a la una, si no les iniciatives fracassen.
Quina ha estat la victòria més important del centre?
El pati. Era un espai dur i gris. Vam aconseguir transformar-lo en un espai verd i viu, on els infants poden córrer, embrutar-se, experimentar.
Com ha canviat la relació amb l’Ajuntament?
Abans moltes tasques es feien des del Patronat, ara les hem assumit les direccions: matrícules, preinscripcions, gestió administrativa… La feina burocràtica ha crescut molt, i a vegades no tenim prou recursos. Tot depèn de qui governa i de quines prioritats hi hagi en cada moment. Sant Cugat sempre havia apostat per mestres titulats, però amb la crisi es va obrir la porta a contractar professionals amb altres formacions, i això ha creat un problema: la mateixa feina amb sous diferents. El decret estatal ho permet, però és injust. I això encara ens pesa. Però també és cert que el decret del 2023, que reconeix l’educació infantil com una etapa única (0-6), ha estat una victòria important, i l’Ajuntament ha fet esforços per acompanyar-nos. També s’han reduït les ràtios i això ens permet observar millor els infants, detectar dificultats i acompanyar millor cada procés.
Quin paper té l’escola bressol en la detecció de necessitats?
És clau. Tenim temps d’observar i això pot canviar vides. Recordo una nena que sempre queia, s’entrebancava i topava amb tot. Vam comentar-ho amb la família i els vam animar a fer-li una revisió. Tenia 8 o 10 diòptries. Si no ho haguéssim vist, potser s’hauria detectat molt més tard. La bressol permet observar cada detall: com es mouen, com juguen, com parlen.
Com són avui les famílies que arriben al Tricicle?
Han canviat molt. Abans es parlava de “guarderies”. Ara les famílies saben que és una escola. I també hi ha més consciència de la importància de l’etapa 0-3, encara que no sigui obligatòria. Les famílies veuen que la bressol és un espai educatiu on els infants aprenen a conviure, a esperar, a compartir, a reconèixer límits. Aprenen per a la vida.
Avui es parla molt de “criança respectuosa”. Què en penses?
Per mi és només una etiqueta. Tots criem amb respecte, cadascú amb els recursos que té. Ara sabem que els infants necessiten límits, però posats amb pedagogia. Sense límits se senten perduts; amb límits clars, creixen segurs.
Com es tradueix això dels límits en el dia a dia?
Amb el menjar, per exemple. Abans obligàvem a acabar el plat. Ara posem poc i oferim repetir. L’infant aprèn a escoltar el seu cos. El límit no és un càstig, és un marc per créixer. Els límits s’han d’anar movent a mesura que l’infant creix, però sempre hi han de ser.
Després de més de 30 anys de docència, què et continua emocionant?
Quan un nen que no volia entrar a l’aula de cop un dia entra corrent i content. Quan veus que aprenen a esperar el torn o a resoldre un conflicte sense que hi intervinguem. Quan una família et diu: “El que heu fet aquí ens ha ajudat a casa”. Aquestes petites coses són les que em fan seguir.
Com t’agradaria ser recordada?
Com una mestra que ha estimat molt aquesta feina i aquest centre. Que ha posat el seu granet de sorra perquè la bressol a Sant Cugat sigui vista com el que és: escola. I que ha ajudat a créixer infants i famílies des del respecte i amb límits clars.
I quan tanquis la porta del Tricicle per última vegada, què voldràs endur-te a casa?
Els somriures dels infants i la confiança de les famílies. Al final, això és el que queda.
