No passa un any que Daniel Romaní no escrigui un llibre, i molts d’ells vinculats a la nostra ciutat. L’escriptor vol que veiem ‘Els colors de la memòria’, una obra escrita amb el seu germà Bernat que va rebre el premi Gran Angular 2004. Una recomanació que us fem dins aquesta Setmana del Llibre en Català.
Fragment de ‘ELS COLORS DE LA MEMÒRIA’. Pàgina 51. L’estiu havia tornat puntualment, amb el seu joc de contrastos, entre la xafogor diürna i la fresca de la nit, entre l’oci i el negoci, entre els homes que s’engreixen i els diaris i revistes que s’aprimen perquè no hi ha notícies o hi ha menys interès a seguir-les. La Mariona se submergia en un període de llibertat marcat per l’absència d’horaris i de tot allò que tenia a veure amb la planificació; la diferència entre els dies laborables i festius s’esborrava des del primer dia, i la noció del temps es diluïa. Tot quedava atrapat per una lentitud difícil de combatre. Per a la Mariona, el mitjà de transport més ràpid durant tres mesos era la seva bicicleta. La nova d’aquest any era de color verd, amb una cistella davant per transportar coses. Però el regal dels tretze anys va venir acompanyat d’una ‘paga extra’ que va córrer a esmerçar en una capsa de pintures a l’oli i tres pinzells de diferent gruix. Feia gairebé una setmana que els havia comprat, i encara no havia gosat apropar-se al taller ni a la zona d’artesania dels mercats del dijous. El seu aspecte físic havia canviat. Duia els cabells negres més curts i se li veien més les poques pigues a les galtes. Havia crescut mig pam. Però el pintor la va reconèixer igualment, quan la va veure a la platja, ajeguda sobre una tovallola, mentre en Miquel jugava amb la germana petita d’en Marc a passar-se la pilota amb raquetes. El pintor portava una ombrel·la i unes ulleres de sol; semblava un turista d’una altra època, com sortit d’una màquina del temps. Caminava pausadament fins que va aturar-se al seu costat. -Hola, Mariona. Ella va fer un bot. Va aixecar els ulls de cop. -Hola -va respondre sense pujar gaire la veu. Van estar uns moments en silenci. Se sentia el guirigall de banyistes i la remor de les onades que trencaven a la platja. -Quin color té el cel aquests dies, oi?, d’un blau elèctric… -Sí…també m’hi he fixat. -I al capvespre, ho has vist, oi? -El violeta!? Sembla el color dels post-its fluorescents. -Sí, és causa del vent de ponent i l’aire tan net. Passa poques vegades perquè el vent de ponent normalment porta núvols. – Pintor… -Sí? -Què… què pintes ara? -El cel, aquest cel tan especial. I he descobert que les ulleres fosques em són molt útils. Quan hi ha tanta llum, els matisos es perden, tant com quan n’hi ha poca. Podem ser cecs per negre o per blanc. Per no veure cap color o tots alhora. Fixa’t ara, hi ha tanta llum que tens els ulls gairebé tancats. Daniel Romaní (Barcelona, 1966) -Les sagues de Sant Cugat. Edicions Cossetània, 2007. [Assaig] -Història de les estacions de servei a Catalunya. Clipmèdia edicions, 2007. [Assaig] -Catalunya íntima. Edicions 62, 2006. [Narrativa] -Els Colors de la memòria. Cruïlla, 2004. [Narrativa] -L’Altra Barcelona / La otra Barcelona / The other Barcelona. Pòrtic, 2002. [Narrativa] -Desconcert. Cruïlla, 2001. [Narrativa] -Sí? Amb Bernat Romaní Cornet. Cruïlla, 1998. [Narrativa] -Escultura, guía Barcelona. Actar, 1996. [Narrativa] -Gent de mar Amb Joan Tudela. Avui, 1988. [Narrativa]
