Ets nascuda a Puerto Llano, a Ciudad Real, però arribes a les Planes amb 6 anyets. Quins records tens de la teva infantesa?
Dels primers anys gairebé no en tinc. Els primers que em venen al cap són de les Planes, ja. De fet, el primer de tots mai no l’oblidaré, i és el pitjor. Vam arribar a una muntanya que no hi havia res, tot era un barranc, i recordo arribar i sentir la meva mare dient: “Ai, Pepito, on m’has portat?” En Pepito era el meu pare. I jo l’entenia, perquè vam marxar de Puerto Llano on estàvem bé per arribar a un lloc amb una casa sense acabar. Va ser un canvi brutal.
I per què ve la teva família, a les Planes?
Per no separar a la família. Som tres germans, i el meu germà gran no trobava feina allà, així que va decidir venir cap a Barcelona. El meu pare, quan va veure això, que la família se separava, va dir, doncs tots cap a Barcelona.
Vas estudiar comerç a l’Acadèmia Giner, de Sarrià. Què et va portar a triar aquesta especialitat?
La proximitat. Jo em movia molt per Sarrià, és per on sortíem amb les amigues. I aleshores, amb una amiga vam dir, i si fem això? I bé, amb la meva mare vam anar a parlar amb el director i m’hi vaig quedar.
Et volies dedicar a alguna altra cosa, però?
La meva idea era fer idiomes. Ara no en sé gaire, però bé, quan era petita pensava, i si faig anglès? El que sí que vaig fer va ser administració, que hi vaig arribar a través del comerç.
Com recordes els 48 anys passats a la mateixa empresa?
En tinc molt bons records. No recordo un dia d’aixecar-me i pensar, ostres, he d’anar a treballar. Estava molt bé amb els meus companys. Vaig sobreviure a tres fusions, a la quarta van fer un ERE i em van jubilar, amb 55 anys.
Com va ser la vida familiar a les Planes?
Molt bona, érem una família molt unida. Els meus pares van crear una unió molt forta entre ells, els meus dos germans i jo. I després, quan van arribar les parelles i els fills, doncs també els van acollir, la casa estava oberta a tothom que arribés.
Encara es manté l’esperit de les Planes que hi havia quan hi vas arribar amb la teva família?
Es va perdent, però si et pares a pensar-ho és lògic. El tren, per exemple, ja no l’agafem com abans, ara ens movem en cotxe. Nosaltres abans anàvem a l’estació, i si hi havia tres cotxes a Les Planes, aquell cotxe no pujava buit. A mesura que ens anaven trobant, ens anaven recollint. Ara cadascú va amb el seu cotxe, els nens venen a Sant Cugat a l’escola… però bé, els que venen nous són gent jove amb nens petits i amb ganes d’involucrar-se en el barri, i no pas estar com en un pis que no coneixes el veí del costat. Llavors, no és el mateix però, d’alguna manera, no es perd del tot.
Tu has estat implicada a la Comissió de Festes, a l’Associació de Veïns… Com va començar la teva participació en aquestes entitats al barri?
Els meus germans van ser uns dels primers que es van implicar a l’Associació de Veïns. Hi estaven molt involucrats quan es parlava del tema dels túnels. S’havien de passar papers i prendre notes, i m’hi van embolicar. Abans d’això, però, també vaig estar a la Creu Roja, quan es va fer la de Les Planes. Allà va ser on vaig conèixer el meu marit.
Quines activitats o iniciatives recordes amb més estima d’aquella etapa de voluntariat, quan et dedicaves a les entitats i a fer tantes coses?
Recordo gaudir molt, per exemple, les festes majors, però també, el que recordo molt és quan es va fer la celebració dels 40 anys de Mossèn Pere al barri. Vam començar sent tres i al final érem tot el barri organitzant. Ens vam ajuntar tots per fer-li un homenatge que va sortir perfecte, ho recordo amb molt carinyo. Personalment, el trobo molt a faltar.
Quines són les mancances que teniu, ara mateix?
No tenim infraestructura. Tenim un casal pel qual ens barallem cada dia, perquè no hi ha sales, estan totes plenes. Hi ha un espai on es podria construir una polivalent per als joves, que no tenen on anar. Els joves estan en una habitació de 16 metres quadrats, amb un sofà i dos ordinadors, quan en el Pere Grau podríem fer una remunta que, de fet, ja està preparada, només s’han d’aixecar quatre parets i posar un sostre. Això donaria molt d’espai al barri, allà s’ajuntarien els joves, que hi tenen el camp, ho tenen tot. Falta infraestructura i, sobretot, manteniment. No existeix, a Les Planes. Ara hi ha una maquineta que va recollint les fulles, però a Les Planes el que hi ha és terra. De tant en tant, quan hi ha pluges com les que han vingut, aniria bé que vingués una brigada a treure terra i males herbes que baixen de la muntanya. A Les Planes, el problema és que l’administració no hi va, no coneixen el barri.
Quan tens una estona per a tu, t’agrada fer senderisme, el cinema, fer manualitats… Què t’aporten totes aquestes activitats?
El que m’aporta és no estar sola, tenir gent que conec al meu voltant. El cinema el comparteixo amb les meves amigues, per exemple. Hi ha gent que diu que se sent molt sola, però jo no m’hi sento en cap moment, i si és el cas, agafo el telèfon, truco i dic, escolta, hem de fer alguna cosa, que estic farta d’estar al sofà. Per mi és això, estar involucrada amb la gent, els amics i la família.
Què significa per tu ser mare i ser àvia?
Ser mare és una cosa molt important, el teu fill o filla és quelcom que has creat amb la teva parella, és formar una família. Quan arriba una neta… això ja és diferent. Als fills se’ls educa, però a les netes, quan et diuen alguna cosa és, què vols, carinyo? Se’ls malcria, entre cometes, amb certa mesura. Si em deixen la nena, per un dia que la tinc, li donaré el menjar que vulgui, per exemple.
Quines coses et preocupen quan penses en el futur dels teus fills i de les generacions que estan per venir?
Em preocupa molt el món que es veu a venir, les xarxes socials, les notícies que veiem… sempre hi ha hagut conflictes i guerres, els meus fills ja tenen una edat i una estabilitat familiar, però a la meva neta… què els estem deixant, als joves? Jo crec que a aquests se’ls ha de parlar molt del passat, de la família, d’on venen i qui són.
Si haguessis de posar un títol a la pel·lícula de la teva vida, quin t’agradaria posar-li?
Lluitar per la família, sempre, lluitar i valorar el que es té. Lluita i valoració.
