Aparques el cotxe, has sortit tard de la feina i arribes justa al que sigui que hagis de fer després. Vas amb presses, com és habitual, i l’últim que necessites en aquests moments és un imprevist; però aquesta és la seva “gràcia”, que no poden ser anticipats. I trobes un animal desemparat: potser ferit, potser desorientat, potser perdut, potser en males condicions.
I penses en tot allò que has de fer. I en tot el temps (i potser alguna cosa més) que perdràs si l’ajudes. I penses que no és responsabilitat teva, que en aquest moment t’és impossible, i que no pots fer-te càrrec de tot i de tothom, que no et toca tot a tu. És el raonament fàcil, i potser fins i tot just, però no és el que sents correcte ni el que t’omple. Com deixaràs un ésser que et necessita sol, a la seva sort? Aquests gestos són els que ens fan ser persones, no només humans. L’empatia ens fa ser el que som. Aquest estiu, enmig d’una voràgine d’estrès i saturació laboral i personal, en plena onada de calor, vaig topar amb un tudó amb una ala malferida; ningú més al carrer, potser algun veí que mirava de reüll, però que no va fer cap gest de preocupació. No sento una especial simpatia per tudons o coloms, però, com deia, quina altra opció tenia? És un ésser viu que pateix i que no pot sortir-se’n sol, que necessita ajuda, i molt probablement, la meva, perquè no veig ningú interessat en ell. Així que cancel·lo plans, i el socorro. La descriuen com la capacitat de comprendre emocions alienes, a l’empatia; i que seríem, sense ella? Després del viscut, em reafirmo: seríem humans, però no persones.
ANDREA XAXO és membre de la Plataforma Animalista de Sant Cugat (PAS)
