Aquest estiu, revisa les millors reflexions dels nostres columnistes!.
Pot l’autor literari, pels seus interessos, presentar com un corromput un home que va existir realment i l’honradesa del qual resta provada pels historiadors? És vàlida l’excusa de dir, ell potser no, però altres sí, i el prenem per arquetip del que no va ser? Ningú posa en dubte la llibertat del creador artístic. En teoria, tothom sap que l’obra només és un vehicle que l’autor utilitza per transmetre el seu pensament, la seva reflexió, provocació, o qualsevulla altra intencionalitat. En literatura, en teatre, això queda molt clar quan estem en l’àmbit de la ficció pura, dels personatges imaginaris. Però, què passa quan el que es mostra al públic es basa en fets històrics i fins i tot els protagonistes mantenen els noms originals? Existeixen límits? És evident que sempre ha existit la transgressió de la caricatura, de la paròdia, perquè mai es poden recollir tots els matisos d’una persona i fins i tot l’autor deliberadament pot accentuar més uns trets que uns altres, en funció de quin sigui el seu objectiu. Sovint el teatre satíric ha complert un gran paper d’higiene mental en la societat, malgrat l’exageració deformi voluntàriament la realitat, que potser d’una altra manera no fora percebuda o almenys amb no igual intensitat. I, d’altra banda, els fets del passat poden servir de pretext per posar en evidència situacions candents del present més immediat, a voltes insinuant més que mostrant paral·lelismes que l’espectador ha d’acabar de completar amb els seus propis referents. Hi ha qui ho fa amb elegància i qui ho fa amb grolleria. Però, fins i tot quan s’expressa amb el més sofisticat refinament, amb subtils ironies, és ètic pervertir el record d’un personatge del passat, amb nom i cognoms reals? És ben evident que el teatre és ficció, malgrat vulgui representar esdeveniments que succeïren i que l’autor reinterpreta a la seva manera. Però si s’escuda amb la història, la víctima ha de ser la víctima, i el botxí el botxí, i un home honest i savi no hauria d’aparèixer com un ximple que canvia d’actitud, segons bufi el vent. Perquè una cosa és estrafer una caricatura i l’altre difamar la seva memòria. Per aquest paper, sempre resta el recurs d’inventar un personatge imaginari. DOMÈNEC MIQUEL (11/01/08) President de Fundació St. Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
