Avui vull parlar de l’essència dels nens i joves de Sant Cugat, que jo conec.
Els que venen als tallers de teatre La unió, que fa més de 15 anys dirigeixo. Aquests joves que lluiten entre les obligacions que la societat imposa, el reconeixement dels amics, pares i mestres, i allò que realment volen, que de vegades ja ni saben què és. Cada any que vivim, ja no el tornarem a viure, i si és cert que el sistema imposa la necessitat de sembrar per recollir a l’edat adulta, el cas és que els nostres joves, i cada cop a més curta edat, són carn de canó d’una societat consumista, competitiva, i de valors que no mereixen ni anomenar-se valors. I que cada cop més la necessitat de metges, especialistes, psicòlegs i d’altres terapeutes es va fent necessària, perquè els adults estirem massa de la corda de nens i joves. Respecte a aquests joves em sento una privilegiada, perquè entre les quatre parets del teatre (i m’imagino que amb d’altres disciplines artístiques deu passar alguna cosa semblant), en molts moments es pot captar l’essència real de cadascú. I de cop i volta són amables, sensibles (molt sensibles), imaginatius, aguts, intel·ligents, treballadors, creatius, generosos, i un munt de qualificatius més que de vegades amaguen al llarg del dia. I els veus actuar i et sembla que arribaran allà on vulguin si no intervenim tant. Recordar-nos del nen o nena o del jove que vam ser és un bon exercici per entendre i actuar en conseqüència. Perquè tothom diu que els joves ho tenen tot però jo no conec gaire adults als que els hi agradaria tornar a l’adolescència. Perquè tenen tot allò material que poden imaginar, però els hem robat l’essència.
