Divendres passat moria en Francesc Serra. Va ser atropellat per un vehicle en un accident estúpid i del tot evitable. La notícia ens va impactar a molta gent, perquè en Francesc era un home estimat i valorat per molts. Un home afable, educat, reflexiu, compromès, familiar … Una persona conformada pel seu pas per l’escoltisme i pel cristianisme de base. Actiu, molt actiu a la vida social i cultural de Sant Cugat.
Va ser company del Partit dels Socialistes de Catalunya a Sant Cugat. I és en aquesta seva condició que li vull retre un breu i senzill homenatge en nom dels socialistes santcugatencs.
En Francesc es va afiliar al PSC en temps molt primerencs. I dono fe de la seva participació activa en els debats i en les reflexions del partit. Sempre amb un escrupolós respecte a les opinions d’altres que podien ser, com és normal en un partit democràtic, diferents o simplement matisades. Escoltava i opinava. Ho feia des de la seva llibertat intel·lectual i, alhora, des de la lleialtat amb la resta de companys de l’organització.
Recordo especialment un moment de crisi l’any 1981, després del cop d’Estat i a conseqüència de la famosa LOAPA, després anul·lada pel Tribunal Constitucional. Aquells van ser temps difícils per al PSC que van tensar el debat intern. Molts en el partit – jo mateix que formava part del Consell Nacional – vam considerar la Llei com un intent de regressió del procés autonòmic. També en Francesc. Ell, compromès sempre en la defensa de l’autogovern de Catalunya i en la defensa del caràcter nacional del país, va demanar la baixa de partit. En vam parlar molt en aquell moment. Però la seva baixa la vam viure, a l’interior del PSC, com un acte nascut de les seves conviccions més íntimes. Va deixar de ser afiliat al Partit, però nosaltres el vam continuar considerant un dels nostres.
Anys després es va reincorporar amb la mateixa naturalitat amb la qual es va donar de baixa. Va ser regidor de 1995 a 1999, amb l’equip que va formar l’Àngel Casas, manresà com ell i primer alcalde democràtic de Sant Cugat del Vallès l’any 1979.
Vam passar una segona crisi amb “el procés”, que ell va viure amb especial intensitat. Moltes organitzacions i associacions de tota mena van patir moments de molta tensió. El PSC, també. I en Francesc, especialment sensible amb les qüestions nacionals, es va allunyar de nosaltres i el vam perdre com afiliat. I de nou el vam continuar considerant com un dels nostres, com un company que recordem amb afecte i amb respecte. Diuen que els escrits de comiat estan farcits de tòpics i de frases fetes. I és veritat. Però jo, ja em perdonareu, no em resisteixo a acabar aquestes línies sense una afirmació: En Francesc era una bona persona. Per això el trobarem a faltar.
