Fa anys en una reunió de treball, es comentava la necessitat de mitigar el canvi climàtic a nivell macro, el dels grans sectors productius, i també, en els quotidians i propers.
Un dels participants va fer veure, que ens fixem en els grans processos de gènesi i captació de carboni, però que prestem una baixa atenció al que ens envolta, amb el que interaccionem contínuament, sempre, i en com aquestes rutines, i gestos incideixen en el cicle de carboni, on es genera el canvi climàtic.
Va citar a tall d’exemples, com les emissions de CO₂ per enviar un WhatsApp amb foto, escalfar un litre d’aigua (en bullidor elèctric) i escalfar un got de llet al microones, són d’entre 2 i 10, entre 15 i 70 i entre, 10 a 15 grams de CO2 respectivament, i que cal comparar-les amb els aproximadament 100 g de CO₂/km que emet un cotxe utilitari patit, que és sobradament conegut per tothom, i del que es té consciència de despesa d’energia en haver d’omplir el dipòsit, i d’emissions, en considerar la contaminació.
L’energia en el nostre tros de món, tot i els esforços desenvolupats en els darrers temps, encara en més d’un 60% depèn de fonts no renovables, i per tant provinents d’altres llocs, i molt condicionada pels conflictes mundials, i en conseqüència pel mercat.
A més, depenem en tot i per tot de l’energia, no hi ha cap procés diari, que no la requereixi en quantitats importants (recordem i pensem la gran aturada energètica del 28 d’abril del 2025.
Per tot això, potser fora interessant que des de l’administració, tota, es promoguessin estratègies i polítiques per incentivar la sobrietat en l’ús d’aquests dos recursos, junt amb normes que impedissin la falsedat informativa i les males pràctiques publicitàries, a la vegada que en paral·lel es fes tot el possible per incrementar la seva disponibilitat, tant cercant i generant sistemes d’extracció / obtenció públics, com incrementant l’eficiència en el seu ús.
Així, amb la combinació d’aquestes estratègies, es reduiria notablement el consum, sempre que es controlés la paradoxa de Jevons, que es té present en economia, i també en ecologia, i explica que quan un recurs deixa de ser limitant, es produeix aleshores un increment del seu consum, la qual cosa primer millora el procés en què està implicat, però ràpidament, es converteix en limitant, tornant-se negatiu en el procés que incideix.
La paradoxa de Jevons implica majoritàriament la introducció de tecnologies per incrementar l’eficiència funcional de processos, tots, que requereixen energia, aigua, recursos de tota mena, temps, espai…, el que pot augmentar el consum total d’aquests, que quasi simultàniament comencen a esdevenir limitants, junt amb un creixement de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, donat que s’incrementa el metabolisme social.
Coneixent tot això, realment resulta curiós que es continuï plantejant com a solució els canvis funcionals individuals, que sens dubte incideixen en les emissions, però més enllà dels exemples citats, no es digui res respecte de l’ús d’energia en la intel·ligència artificial.
Aquesta consumeix una quantitat ingent d’energia, especialment els models de llenguatge a gran escala com ChatGPT, el qual és atribuïble a l’entrenament (ensenyar a un model (com GPT-3) requereix milers de targetes gràfiques funcionant nit i dia durant mesos. Aquest procés pot gastar uns 1.287 MWh, el mateix que 370 llars espanyoles en un any); l’ús diari (una sola consulta a ChatGPT consumeix unes 10 vegades més energia que una cerca a Google) i a la refrigeració absolutament necessària dels centres de dades que s’escalfen (a més la refrigeració necessita una brutal enorme quantitat d’aigua dolça).
Segur que sona antic, però pot ser que abans d’emprar d’intel·ligència artificial fem servir la natural.
Així, valorem que el cervell humà consumeix uns 20 watts (com una bombeta petita), mentre que una IA equivalent necessitaria una central elèctrica sencera, que els humans entenem el món físic i social sense necessitar milers d’exemples, i que som capaços de generar conceptes completament nous des de l’experiència vital, a diferència de la IA, que tan sols combina, que no és poc, el que ja existeix i coneix.
Cal promoure una societat sòbria en tot, començant per un mateix i el municipi com estructura social propera, i per tant en l’ús de l’energia, mantenint el confort i la salut de les persones, educant en la responsabilitat i el compromís, en una cosa tan simple com singular, el planeta Terra, que és i ha de ser de molts.
Potser fora bo seguir a Miquel Martí i Pol (Pensaments. 20071. Pòrtic Edicions. 978-84-9809-031-4), que no descrivia la intel·ligència com una facultat abstracta o acadèmica, sinó com un exercici de reflexió profunda i consciència vital. Segur, que si ho seguim, ens farà més savis, tot incrementant-nos el sentit comú, que mai hem d’oblidar ni perdre.
ROBERT SAVÉ és membre del Consell de Barri de Mira-sol
