Segons la wiki, un oxímoron és la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s’exclouen mútuament. Els exemples clàssics són la neu negra o la intel·ligència militar, però també hi podríem afegir la dictadura democràtica.
El que hem estat visquent aquest darrers mesos ha estat la culminació d’una suposada transició d’un règim franquista a un sistema democràtic i de llibertat de les persones i els pobles. A mi em sembla que 30 anys són prou per tancar una etapa de la història i arribar a una entesa de què volem ser de grans com a país. Doncs no. A banda i banda de l’Ebre no ens hem posat d’acord. Ells continuen encaparrats amb el que deia el Jaimito ‘Madre, solo hay una’ i nosaltres volem volar més alt. Les paraules del president espanyol ja ens deixen clar que no en treurem ni cinc més: ‘Avaluaré la possibilitat de que alguns aspectes que han estat declarats inconstitucionals no per raons de fons, si no pels tipus de norma apte per regular-los, puguin ser abordats –tal com indica el propi tribunal- per la via constitucionalment procedent i ho faré en diàleg amb la Generalitat de Catalunya’ (ZP, 14 de juliol del 2010). La nostra reacció ha estat una manifestació espectacular i un decantament majoritari a favor de la independència que arriba al 47% enfront del 36% contrari (La Vanguàrdia, 18 de juliol). Cal agrair al PP, al PSOE, al TC, als mèdia i al Defensor del Pueblo, entre d’altres, que hagin posat en funcionament la fàbrica d’independentistes. Però crec que el calendari pre-electoral i el fet d’estar amb un govern clarament esgotat no permet un lideratge polític clar que canalitzi aquesta reacció. Si fins fa poc s’atribuia al president Pujol la reflexió a l’entorn de la independència de Catalunya: “hi pensem de vegades, no en parlem mai, treballem dia a dia”. Ara el paradigma independentista ha canviat: ‘l’assumim com a única sortida, la preparem cada dia, ens la prendrem demà’. En definitiva, han calgut 30 anys perquè hom digui que l’Estat no pot ser plurinacional i per tant que d’Espanya ‘solo hay 1, y no 51’. No hi cabem doncs en aquesta Espanya. Sepharad és un miratge, no pot existir com un conjunt de pobles, sols accepta un llengua com a pròpia i sols hi cap una identitat. Espanya no pot ésser com a Estat Espanyol que inclogui una nació catalana. Aquest estat és inviable. Ens fan fora. Espanya és un oxímoron, una contradicció ‘in terminis’. MARC MONELLS és membre de CiU
