Diuen que la gent de la ràdio som un món a part. De vegades penso que, si algú ens sent parlar entre nosaltres, pensarà que som marcians. Potser és d’un altre planeta aquest llenguatge que utilitzem. Jo quan estic un temps lluny del micròfon trobo a faltar l’estimat argot del nostre ofici.
A la ràdio, quan un polític es posa davant d’un micròfon no parla com qualsevol mortal. El polític “fa decles”. Les seves frases es fragmenten en petits bocins, més digeribles. De trossejar el seu discurs en diem “treure talls”. I quan hi afegim pedaços no manipulem, sinó que “editem”. A l’estudi, tot d’una, el presentador indica al tècnic que cal “quadrar amb pitos”. Més val que el locutor s’afanyi per acabar la frase abans que arribin els temuts senyals horaris. I si reclama a l’altra banda de la peixera que una mà pietosa “tiri un sepa”, el que vol, sense dir-ho, és que una veu profunda i harmoniosa surti del no-res per ocupar les ones uns instants i ordenar la situació. Cada hora, puntual, un de nosaltres entra a l’estudi a “fer un boleto”. Són les notícies més fresques, mestressa! Abans de començar, sona la “careta d’entrada” que anuncia el que vindrà. I de seguida fem un “dóna pas a tall” que introdueix amb calçador una veu estranya i protagonista. S’acosta l’hora convinguda i, ai, qui paga mana. Només tenim temps per “fer cua i anar a publi”. No és propaganda comercial, són “consells”. I després vindran les “promos”: onanisme triomfant. Només sonarà quan toqui si abans algú ho ha “pautat”. Tot plegat, és clar, si el misteriós “automàtic” no s’activa a traïció per omplir el temut “blanc”. Té ‘horror bacui’, pobret automàtic… I en aquestes quatre ratlles jo no he escrit un article periodístic, sinó una “novel·la”. Ni tan sols he “picat una noti”. Marcians, ja ho poden ben dir…
