Desaparèixer, no tornar mai més, aquest és el desig que s’amaga rere les vacances. No només fer una estada en algun lloc suposadament prou decent per poder després fardar amb amics, coneguts i companys de feina.
No només trobar un forat sobre la terra que ens faci sentir excepcionals. No, no només aquestes minses espurnes de felicitat sempre falsa. Desaparèixer de debò, que ens perdin la pista, que no ens tornin a trobar ni la família, ni les obligacions, ni tantes tantes responsabilitats. Fer veure que marxem a fer un tomb i amb quatre coses anar-nos-en allà on ningú no s’espera que hi siguem, pot ser a la cantonada d’aquí aprop, pot ser a les antípodes. Sigui on sigui, caldria fer-ho amb una sang freda que ens és aliena, i més encara ara quan, anem on anem, ens acaben trobant gràcies a la infecta realitat dels telèfons mòbils. Desparèixer és el desig ocult. Marxar per tornar a la feina, a la casa i al poble infernals és el desig que cal aparentar. Sort en tenim de les aparences. DANIEL GAMPER Professor de filosofia de la UAB
