Sabeu que a Perú, davant la desnutrició que fa estralls, especialment a la població infantil, no costaria gaire trobar alguna via de solució, ja que, en essència, no parlem de qüestions econòmiques, sinó socials?.
Principalment en els suburbis i poblacions perifèriques de la ciutat de Lima molta gent, estem parlant de milions de persones, malviuen menjant patates barrejades amb arròs com una de les bases de la seva alimentació (amb la qual cosa generen grans desequilibris en la seva salut) i no fan cas d’uns altres aliments amb gran poder nutritiu dels quals disposen i que podrien ser claus per eradicar aquesta desnutrició. El Perú disposa d’una gran varietat d’aliments, gràcies a la diversitat dels climes que existeixen en el país. La zona del Mediterrani no gaudeix, ni de lluny, de la quantitat d’aliments que ells poden obtenir. I per què no s’utilitzen aquests aliments que suposarien un canvi en la salut de la població? Doncs perquè molts d’aquests productes, que arriben de zones rurals es consideren aliments de segona categoria. Esto lo comen los indios, los serranos… diuen moltes vegades, negant la seva pròpia condició ètnica perquè viuen amb un gran complexa d’inferioritat que els fa sentir vergonya del que són. Fins i tot, la pròpia llengua, el quechua, molts ni l’ensenyen als seus fills. Nosaltres ens preguntem qui pot ensenyar a prendre consciència de tot això en aquestes zones? Perquè molts dels mestres que ensenyen a les escoles també tenen aquests prejudicis. Aquí es pot obrir un debat molt interessant que no hem d’obviar. Per això les ONG’s quan invertim en projectes d’educació hem d’anar molt més enllà, no només ensenyar a llegir i escriure… i coses d’aquest tipus. Hem d’invertir en una educació profunda on se’ls ensenyi a retrobar-se amb la seva idiosincràsia i a valorar-la. I atendre especialment a la formació dels propis educadors. RAÜL ARQUEROS President de Salut i Música
