Coneixent una mica el personatge, se me’n va la mà al teclat per escriure una pila de comentaris sobre la manca de control i coneixement de l’entrevistador, o la poca vergonya de l’entrevistat. Però, la veritat, no tinc ni esme ni crec que interessi gaire bé a ningú un serial com aquest, malgrat que els efectes col·laterals i els que no ho són tant afectin directament a l’esport i, específicament, a l‘individual.
Al meu entendre, la qüestió de fons rau en el fet que programes tan mal dissenyats com aquest, accentuen encara més aforismes i frases fetes que afecten l’esport d’alt rendiment, quan afirmen que sense ajudes “extres” l’esport d’elit no es pot duu a terme. És del tot evident que és una afirmació imprecisa. Caldria afegir que de Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases i en conseqüència el món de l’esport no n’és pas cap excepció. Tramposes, oportunistes, mediocres i egòlatres són a tocar. Per tant , com a integrants d’aquesta societat on vivim totes i tots plegats, els esportistes no resten exclosos; molt més tenint en compte el rol social que actualment ocupen. Si l’objectiu és buscar i trobar quelcom culpable en una societat teixida i fonamentada només a força de traduir l’èxit en poder econòmic i en la vacuïtat de la fama, doncs fem-ho. Però compte, caurem en el perill de col·lapsar la “wikipedia” de torn. Per tal de sortir d’aquest atzucac i guanyar la credibilitat que atresora qualsevol esportista que es deixa les pestanyes dia rere dia per aconseguir els seus objectius, només em resta demanar que no es tradueixi la simple i asèptica informació en coneixement esportiu. Tampoc cal arribar al graó més alt del pòdium que representa la saviesa, no cal. Ni a T.S. Elliot, tampoc cal. Simplement, fomentar el sentit crític adequat que eviti convertir afirmacions en axiomes.
MANEL GONZÁLEZ és arquitecte i exatleta olímpic a Los Ángeles 1984
