El terme ‘kidult’ defineix a aquelles persones adultes que no han perdut les ganes de jugar, unes ganes que, socialment, s’acostumen a atribuir més als infants. Són adults que veuen el joc i les joguines com una forma d’oci i socialització. Es tracta d’un fenomen que ha crescut molt des de la pandèmia, època en què es van generar noves necessitats d’entreteniment, i això es va traduir en un augment de les vendes de jocs de taula, figures i joguines dirigides a adults fins a representar, actualment, segons dades de Circana, el 29% de totes les vendes del sector de les joguines a Espanya.
Eugeni Castaño, creador de jocs de taula santcugatenc, veu aquesta afició dels adults pel joc dins una normalitat que no s’hauria de qüestionar: “De vegades malinterpretem que el joc forma part de la infantesa, quan el joc no entén d’edats. La qüestió és donar continuïtat a aquestes ganes de jugar”. En el cas dels jocs de taula, explica que se’n poden trobar per a tots els gustos, des de més infantils, passant pels familiars i arribant als més experts, pròpiament per a adults, que ja exigeixen una certa estratègia i pensar bé les jugades.
Ara bé, no hi ha una tendència clara de quin és el tipus de joc que té més èxit. En aquest sentit, Castaño, que normalment s’especialitza en jocs més infantils i familiars, ha començat a crear-ne també de més complexos, dirigits a un públic més adult, per arribar a aquest altre tipus de comprador. Explica que aquests els fa, sobretot, en col·laboració amb altres autors catalans. Així, diversifica les oportunitats de mercat que hi ha dins el sector, i ofereix opcions diferents a tot tipus de públic. De fet, hi ha tantes opcions actualment que assegura que “qui diu que no li agrada jugar a jocs de taula és perquè no ha trobat el seu joc. Si cerca, trobarà alguna cosa que li pugui agradar”.
La companyia, un element clau
Més enllà del tipus de joc de taula, Castaño destaca que un dels elements determinants és la companyia que es tingui en el moment de jugar: “La qüestió és que sigui un joc que tothom se senti capaç de jugar. Si jugues amb persones que no són tan aficionades als jocs però que els agrada, potser agafaries un joc més familiar, que estigui en un punt intermig. Si et vols abocar al joc més expert, sempre tens moltes més possibilitats, però no tens per què arribar-hi. A tu et poden agradar els jocs curts, ràpids i divertits i, en canvi, a una altra persona li podria agradar un joc que sigui més dens, que sigui més difícil de poder gestionar, que les partides siguin més llargues, però això no fa que un joc sigui millor que un altre”.
Castaño posa el seu propi cas com a exemple: “A mi m’agraden més els d’estil familiar. Vaig una mica cap a l’expert, però quan les partides es fan molt llargues m’acostuma a resultar més difícil. Generalment, perquè no tinc prou temps. Aleshores, de vegades, prefereixo fer tres partides curtes que una llarga. Però si em diuen de jugar a qualsevol joc, mai dic que no”.
No deixar de jugar
Per a aquells que no tenen tanta afició als jocs de taula, Eugeni Castaño els anima a que els donin un oportunitat, ja que està convençut que sempre hi haurà una opció que coincidirà amb les seves preferències i amb la qual s’ho passaran bé. El primer pas, diu, seria anar a una botiga de jocs de taula, una botiga especialitzada amb persones que coneixen bé el mercat, i poden recomanar quin és l’estil de joc que seria més adient en cada cas. Defensa, a més, que els jocs de taula són un element molt socialitzador, amb els quals vas coneixent altres persones amb qui s’acabarà compartint noves aficions.
