Més enllà del meu activisme als Comuns, formo part dels Gausacs de Sant Cugat. Fer castells té un gran nombre d’aspectes positius per al creixement personal i col·lectiu: aprens què vol dir formar part d’una comunitat, entens que tothom és part del tot i practiques la resiliència física i mental.
Des d’un punt de vista més polític —o potser metafísic—, els castells fan visible una idea fonamental: els que arriben més amunt només ho poden fer gràcies als que estan a baix. En contraposició amb la vida real, on sovint qui puja oblida d’on ve, els castellers són ben conscients que allò és una feina i un assoliment de tothom. El reconeixement col·lectiu substitueix la competició individual, i l’objectiu comú supera l’ego.
En temps de crispació i discursos d’odi, aquest esperit cooperatiu és, també, una forma de resistència. El feixisme i els populismes s’alimenten del desarrelament i la por, del trencament dels vincles que ens fan sentir part d’una comunitat. Com recorda el periodista i historiador Xavier Casals, aquests moviments fan bandera de la identitat amenaçada i del rebuig a l’altre com a font de cohesió. Si això és així, la resposta només pot venir de reconstruir la cohesió des de la base: fer barri, fer comunitat, fer pinya.
Hi ha moltes formes de fer política més enllà de militar en un partit. Hi ha moltes maneres de lluitar contra l’extrema dreta més enllà de les pancartes o mítings. Una d’elles és tan senzilla com implicar-nos en la vida pública i associativa de les nostres comunitats: participar en cercles de lectura, fer voluntariat, assistir a un bingo musical al parc o donar un cop de mà a la Festa Major. Són petits gestos que generen confiança, vincles, i contraresten la desinformació i la por a l’altre que alguns insisteixen a fer-nos sentir.
Sant Cugat compta amb més de 184 entitats culturals —agrupacions de dansa, colles, clubs, corals, grups de teatre, associacions de barri—. És ben fàcil trobar-ne una que ens inspiri i ens connecti amb els nostres veïns i veïnes. Potser la manera més efectiva de combatre el feixisme no és des d’una trinxera, sinó des d’una taula parada, una plaça compartida o un assaig de castell: reivindicant, en cada gest col·lectiu, que la xarxa comunitària és un acte polític.
