Ara que, un any més, torna la Festa Major del poble és un bon moment per pensar i reflexionar sobre com la vivim, què és el que ens agrada i, sobretot, perquè és un esdeveniment tan esperat per a molta gent.
Es podria dir que les festes majors de qualsevol poble són una mena de fenomen que aplega tant una comunitat entusiasmada, com un associacionisme viu o una cultura popular i tradicional activa. I, tot plegat, es condensa en uns pocs dies l’any i es materialitza arreu del poble, pels seus carrers i per les seves places.
El model actual que tenim de Festa Major a Sant Cugat és, a parer meu, molt encertat. Un model que explota totes les possibilitats que l’espai públic ofereix al municipi. Multitud de places, cadascuna amb les seves particularitats i característiques. Desenes de carrers copsats per activitats de tota mena, seguicis, cercaviles, mostres de cultura, activitats per grans i joves, etc. Si bé és cert que hi ha algunes coses a millorar, com podria ser el nombre de dies de la festa –que sempre queda curta i atapeïda– o l’horari d’algunes nits, tenim un model que posa a màxim rendiment l’espai públic de la nostra ciutat.
I aquest darrer punt em sembla rellevant de destacar. El fet és que l’espai públic és de tothom alhora que no pertany a ningú en concret. Per això no és una cosa que sigui estanca ni rígida. L’espai públic l’hem de considerar com allò que ens és comú, que és viu i espontani. Que aplega el nostre dia a dia, des del més anodí i quotidià, al més festiu o reivindicatiu.
Reflexionar sobre les coses bones i positives que té i ens aporta l’espai públic durant la Festa Major ens hauria de fer pensar com volem que sigui, i com volem viure, l’espai públic la resta de dies de l’any. Jo soc dels que pensen que la convivència és dinàmica i no sempre és a gust de tothom. Però tinc clar que, per damunt de capricis o mirades particulars i restrictives, allò que és comú i de tots –com l’espai públic– ha de permetre l’espontaneïtat alhora que fer possible qualsevol expressió cultural o reivindicativa. També ha de ser un espai on facilitar la posada en escena de la música local i de l’oci autogestionat.
L’espai públic, com la rauxa que és tan nostra, no es pot empresonar ni tancar amb clau. No hi ha fórmules burocràtiques que puguin posar límits a les ganes de viure en comunitat. Per què no imaginar una ciutat ben viva al llarg de tot l’any?
