Dilluns passat es van commemorar els 100 anys del naixement de Marilyn Monroe, una de les grans icones de la cultura popular del segle XX. A Sant Cugat, el seu nom va estretament lligat al de Frederic Cabanas, artista, escriptor, col·leccionista i impulsor del Museu Marilyn Monroe de Cal Gerrer, l’únic museu permanent dedicat a l’actriu a Europa. Amb prop de 50 anys de dedicació a investigar-ne la figura i reunir-ne objectes, Cabanas assegura que la seva fascinació va néixer més de la fotografia que no pas del cinema i defensa que Monroe era “una dona molt intel·ligent” que sovint ha quedat atrapada darrere del mite. Al magazín ‘Faves comptades’, ha repassat l’origen d’aquesta passió, els tresors de la seva col·lecció i el llegat que encara avui desperta l’actriu nord-americana.
Aquest dilluns s’ha commemorat el centenari del naixement de Marilyn Monroe. Què significa aquesta data per a tu?
És una data que esperàvem ja fa un grapat d’anys. Anàvem pensant: “Quan faci cent anys, què farem?”. I la veritat és que significa molt. De fet, quan et conviden als mitjans de comunicació per parlar de Marilyn Monroe és per un aniversari referent a la seva mort i aquesta vegada estic content que no sigui així, que sigui pel seu naixement. Per tant, cent anys del seu naixement, quina cosa més bonica.
Et defineixes com a “marialynòfil”. Recordes quan et va començar aquesta fascinació per Marilyn Monroe i què ho va originar?
El meu enamorament per Marilyn Monroe no va venir tant del món del cinema com es podria pensar. M’agrada molt el cinema, però també m’agrada molt la fotografia. I en ella hi he vist molt la faceta de model de fotografia. És més, ella mateixa reconeixia que es trobava més còmoda davant d’una càmera de fotografiar que no pas interpretant un paper al cinema.
Era una artista de cap a peus i el que li agradava més era improvisar. Estar davant la càmera del fotògraf li permetia crear i que ningú li digués què havia de fer. Jo l’art d’ella l’he trobat aquí.
I personalment, soc un enamorat de la dona. He dibuixat, he pintat, he fet escultura… Sempre ha estat la dona la meva font d’inspiració, el meu denominador comú. Amb ella hi vaig trobar aquesta cara, aquest cos, aquest encant i aquest glamur que el meu art necessitava.
Aquesta fascinació et va portar el 2015 a obrir el primer museu d’Europa dedicat Marilyn Monroe i tens la llibreria temàtica més important del món sobre la seva figura. Fa més de 40 anys que col·lecciones objectes relacionats amb l’actriu. Te’n recordes quin va ser el primer?
Sí, i tant. Com deia el meu amic Josep Maria Gavina, els col·leccionistes som uns drapaires del paper, qualsevol cosa ens agrada i ens agrada guardar-ho. Jo vinc del món de l’art i de la inquietud artística. Un dia havia quedat amb uns amics pintors per anar a veure algun museu de Barcelona. Estava a la plaça del Pi i allà hi havia una llibreria petita de llibres d’importació.
A l’aparador vaig veure un volum bastant gran on es veia la cara d’una model. Era Marilyn Monroe. Vaig entrar, vaig fullejar aquell llibre i vaig quedar impressionat del poder, del magnetisme que tenia davant de la càmera.
Era un llibre de fotografies de Bert Stern. Recollia l’última sessió fotogràfica de Marilyn Monroe que s’havia fet durant diversos dies per a la revista ‘Vogue’. Per a un fotògraf això és molt llaminer, perquè veus com treballa amb la model, com canvia cada gest. És gairebé com si estiguessis dins de l’estudi fotogràfic. Em vaig quedar enganxat amb aquell llibre. Va ser el primer que vaig comprar d’aquests 3.000 que tinc ara a la bibliotca, que està considerada la més completa del món sobre Marilyn Monroe.
Hi ha algun moment en què t’adonis que allò que va començar com una afició s’estava convertint gairebé en una feina de recerca i preservació històrica?
Suposo que tot això ja ho portava dintre meu. El sentit de protecció de les coses, de deixar història, m’agrada. Va amb mi.
És com la casa de Cal Gerrer. Molt fàcilment hauria pogut anar a terra perquè estava en molt mal estat, però la meva capacitat de conservar va poder més que tots els interessos que hagués pogut tenir per fer una casa nova. D’aquí hem fet el museu i del museu ha vingut la Marilyn.
A la vida t’has de deixar portar. D’una cosa en ve una altra. Però també t’has de centrar. Si jo m’hagués dedicat a altres actrius que també m’agradaven, m’hauria perdut. Has de saber què vols anar a buscar.
Hi ha algun objecte de la col·lecció que sigui especialment important per a tu?
Sí. Fa exactament 11 anys vaig rebre una trucada d’una persona que em demanava verificar una carta que havia trobat amagat dins l’estoig d’un bolígraf.
És una casualitat tan gran que se’m posa la pell de gallina. Com pot ser que una cosa tan important estigués amagada dins d’un estoig de cartró durant gairebé seixanta anys?
Quan vaig veure aquella carta vaig saber segur que era autèntica, que era de Marilyn Monroe. Després ha passat per estudis de grafologia que ho confirmen. És una carta que Marilyn Monroe va escriure molt pocs dies abans que la trobessin morta a casa seva al seu amic Truman Capote. Per això és tan important.
Per què vas decidir compartir amb el públic la teva col·lecció i crear el museu?
El meu pare, l’artista Miquel Cabanas Alibau, deia que tot allò que no comparteixes no existeix, que no pots quedar-te les coses per a tu sol. Aquest desig de compartir una col·lecció com aquesta és innat. Vaig tenir l’ocasió perquè havia heretat la casa de Cal Gerrer dels meus pares. La casa estava en molt mal estat i jo no podia pensar en res més que fer-ne un museu.
Aquest museu havia d’allotjar l’obra de la meva família, però també la col·lecció de Marilyn que jo tenia a casa meva. Era gairebé obligat fer-ho. I m’ha anat molt bé perquè ha estat una manera de donar-la a conèixer.
Quan es parla de Marilyn Monroe sovint es parla del mite. De fet, fins i tot se n’han fet pel·lícules, com la darrera, ‘Blonde‘, protagonitzada per Ana de Armas. Com descriuries la persona que hi havia darrere del personatge?
Primer de tot, vull dir que la pel·lícula protagonitzada per Ana de Armas és una ficció, una novel·la. Tot el que es diu allà no és real. Em sap greu sobretot pels més joves, perquè poden pensar que allò va succeir d’aquella manera. Ja sé que la vida de Marilyn Monroe no va ser gens fàcil i que una part de la seva vida era un drama, però no tota la seva vida era així. Per tant, aquesta pel·lícula és molt dramàtica, molt dura i no reflecteix la realitat de Marilyn Monroe.
Marilyn Monroe era una dona molt intel·ligent. Tot allò que no va tenir de joveneta ho va intentar omplir de gran. Es va inflar de llegir llibres. Es va casar amb Arthur Miller, un dels grans dramaturgs d’Amèrica i va estar a punt de casar-se amb el president Kennedy.
Era una dona que sabia on anava, sabia el que volia i sabia com fer-ho per aconseguir-ho. Era molt llesta.
Si poguessis parlar amb ella, què li diries?
Tinc un poema que vaig on dic que tindria por d’haver-la conegut. Em faria por que no fos la dona que a mi em sembla que és, perquè no em fes cas… És una mica la sensació que tinc, una sensació d’incomoditat, de no saber què hauria trobat darrere del personatge.
Què és per a tu Marilyn Monroe?
Marilyn Monroe és més que un personatge, és un sentiment molt gran.
Per mi ha estat tota la meva vida dedicada a aquesta dona. Han passat més de 40 anys, gairebé vaig cap als cinquanta, col·leccionant coses relacionades amb ella. He conegut moltíssima gent que l’havia conegut, fans com jo que han deixat la vida per ella i he viatjat pertot arreu. La meva vida ha estat al voltant d’ella.
Era molt maca, una dona que a mi personalment m’enamora. Cada fotografia que veig em faig creus del magnetisme que arriben a tenir les seves imatges.
Els que tenen aquesta sensibilitat per Marilyn saben perfectament del que parlo. Era una dona que enamora. Quan entrava en un local, tothom quedava quiet mirant-la. No parlo de la fama, parlo del magnetisme natural que tenia. No deixava ningú indiferent.
