El món viu més conflictes armats que en qualsevol altre moment des del 1975 i les guerres són cada vegada més mortíferes. Paral·lelament, s’estén entre els governs la idea que la millor manera d’evitar una guerra és rearmar-se i preparar-se per combatre. Davant d’aquest nou paradigma bel·licista, la politòloga Giuditta Fontana reivindica la prevenció, el multilateralisme i la implicació de les dones en la construcció d’una pau sostenible.
Fontana és professora associada de Seguretat Internacional a la Universitat de Birmingham i està especialitzada en processos de pau i transicions de la guerra a la pau.
La investigadora ha participat en la 41a edició del Curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau, celebrada a La Unió, amb una ponència sobre com el multilateralisme i la inclusió de les dones poden contribuir a construir una pau duradora.
Quines tendències observa en l’actual panorama internacional?
Estem veient tres fenòmens. El primer és un augment del nombre de conflictes al món: actualment n’hi ha més que en qualsevol altre moment des del 1975.
Les guerres també són més mortíferes. Parlem de més de 300.000 víctimes en un any, una xifra que no vèiem des del 1994, l’any del genocidi de Ruanda i del genocidi a Bòsnia i Hercegovina.
El tercer element és una idea que sentim cada vegada més: que la millor manera de prevenir una guerra és rearmar-se i preparar-se per combatre. Això significa invertir en armes i aliances militars i desviar recursos d’altres iniciatives.
Quina és actualment la principal amenaça per al multilateralisme?
La convicció d’alguns governs que actuar en solitari és més ràpid i efectiu. Ho veiem en les intervencions militars, que abans acostumaven a estar autoritzades pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides i que ara són cada vegada més unilaterals.
També ho veiem en les negociacions de pau. En lloc d’invertir en iniciatives multilaterals o en mediadors de l’ONU, cada vegada hi ha més estats que patrocinen els seus propis processos. El problema és que no són necessàriament més efectius i els acords que sorgeixen sovint no duren gaire.
L’ONU és criticada sovint perquè és lenta. Aquesta lentitud és necessàriament negativa?
De vegades, és precisament aquesta lentitud la que li permet construir acords millors. El temps que necessita per negociar fa possible incorporar grups, coalicions i actors presents sobre el terreny que no es poden reunir ràpidament.
L’ONU pot elaborar anàlisis profundes del conflicte, conèixer els actors locals i negociar acords més inclusius. Un únic actor pot preparar ràpidament un acord i reunir les parts combatents, però pot deixar fora els governs regionals, les grans potències o la societat civil.
Per tant, la lentitud no sempre és un problema. Quan hi ha voluntat política, l’ONU és un espai molt efectiu per impulsar processos de pau sostenibles i inclusius.
Per què l’ONU ha perdut efectivitat durant els últims anys?
A causa del bloqueig del Consell de Seguretat i de la crisi financera i de liquiditat que pateix. Molts governs es comprometen a aportar-hi diners, però després no paguen les seves quotes.
És difícil culpar l’organització del que fan els seus membres. Una organització només és tan efectiva com la suma dels seus membres. Si els membres no volen que funcioni, no funcionarà.
La seva investigació assenyala el lideratge de l’ONU i la implicació de les dones com dos factors determinants. Esperaven arribar a aquesta conclusió?
No. Volíem saber què explica el final de guerres civils que havien reaparegut diverses vegades. Després d’analitzar els acords de pau signats des del 1989, els factors que marcaven una diferència de manera més consistent eren el lideratge de les Nacions Unides i la participació de les dones en la societat posterior al conflicte.
Aquesta participació no consisteix només a tenir una dona a la taula de negociació. Significa incorporar reformes jurídiques, econòmiques i socials que permetin a les dones tenir més independència econòmica, crear organitzacions, accedir a l’educació i als microcrèdits i disposar de més drets legals.
Per què aquestes mesures contribueixen a evitar que la guerra torni a esclatar?
Perquè empoderen persones que, durant els conflictes, treballen des de la base per mantenir viva la comunitat i construeixen xarxes que, de vegades, travessen les línies dels bàndols.
Malgrat la polarització, dones de diferents comunitats treballen plegades per garantir l’accés a l’aigua, als aliments, a l’electricitat o a l’educació, i pels drets de les persones desaparegudes.
Quan aquestes necessitats s’incorporen als acords, la pau deixa de ser un simple pacte entre elits. Els grups beneficiats estan més motivats per supervisar-ne el compliment, detectar amenaces i proposar respostes abans que els problemes s’agreugin.
Les dones continuen estant infrarepresentades en les negociacions formals.
Hi va haver un moment en què semblava que n’augmentava la presència, però aquesta tendència ha tornat a retrocedir.
Ara bé, la taula de negociació no és l’únic espai on han de participar les dones. En processos com els de Burundi, Libèria, Síria o el Iemen es van finançar conferències en què dones de diferents partits i organitzacions de la societat civil debatien què volien incorporar als acords de pau.
Les seves recomanacions es traslladaven al negociador de l’ONU. Així, les demandes de les dones podien quedar incorporades a l’acord encara que elles no fossin físicament a la taula. També és preocupant que cada vegada es financin menys aquestes iniciatives paral·leles.
La presència de dones també afavoreix la inclusió d’altres col·lectius marginats?
Alguns investigadors defensen que, quan hi ha dones en les negociacions, és més probable que els acords incorporin qüestions com la inclusió social, l’educació, el benestar, la salut o la justícia.
En la nostra recerca no sempre vam observar aquesta relació. De vegades introdueixen aquestes perspectives i ho fan de manera efectiva, però també poden participar-hi com a representants d’una de les parts i defensar la posició del seu bàndol.
Com afecten les retallades de l’ajuda internacional la construcció de pau?
Les retallades han provocat el tancament de nombrosos programes i, en alguns contextos, la reaparició d’emergències sanitàries. També han comportat la desaparició d’expertesa i de xarxes locals.
Quan es redueix l’ajuda o es reorganitzen els equips, molts països perden coneixement acumulat i contactes sobre el terreny. La clau dels processos de pau és construir coalicions a llarg termini, des dels barris fins a l’Estat i la comunitat internacional. Reduir la presència sobre el terreny debilita aquestes coalicions, perjudica la prevenció i endarrereix la resposta.
Un dels exemples que destaca és el de les Cases de Pau de Libèria. Com funcionen?
Les ‘Peace Huts’ combinen les organitzacions de dones amb pràctiques tradicionals de Libèria. Després de la guerra civil, ONU Dones va donar suport a organitzacions locals perquè establissin petites cases de pau dins dels pobles.
Les dones rebien formació en gestió de conflictes, drets humans i protecció jurídica. Aquests espais gestionaven disputes locals, oferien suport i assistència legal i reunien persones que abans havien estat en bàndols diferents.
També permetien detectar tensions relacionades amb l’atur, les oportunitats dels joves o les eleccions. Van tenir molt èxit, però només hi ha 21 Cases de Pau a tot el país.
Es pot reproduir aquest model en altres països?
Cada país necessita una aproximació basada en els seus propis mecanismes de resolució de conflictes. A Sierra Leone, per exemple, l’organització Fambul Tok va utilitzar fogueres per reunir les comunitats i impulsar processos de justícia transicional i restaurativa.
La lliçó és que cal observar quins mecanismes ja té una societat per reunir les persones i afavorir la reconciliació. Si es combinen amb formació i finançament internacional, poden ser mètodes molt efectius per sortir d’una guerra.
Invertim massa a reaccionar davant dels conflictes i massa poc a prevenir-los?
Sí. Invertim massa a posar pedaços i massa poc a prevenir els conflictes i consolidar transicions sostenibles cap a la pau.
S’inverteix molt a aconseguir alto el foc, però són una de les formes més inestables de resoldre un conflicte. És molt poc habitual que desemboquin en una pau sostenible si no continuen les negociacions.
Hi ha programes de diàleg, mediació i detecció precoç, però reben menys finançament i tenen menys presència als mitjans. Sovint ens fixem en les grans cimeres en què els caps d’estat es donen la mà i l’endemà no ha canviat res.
Com es concreta aquesta prevenció sobre el terreny?
Les iniciatives de prevenció permeten que la societat civil detecti el malestar, el traslladi a les institucions sense por de represàlies i proposi maneres de respondre-hi.
Després dels acords de pau de Sierra Leone hi va haver disturbis en poblacions mineres. Les organitzacions de dones van intervenir i van identificar que l’arrel del problema eren els salaris i no un rebuig al procés de pau. Van recomanar al govern que garantís els pagaments puntuals i això va rebaixar les tensions.
Quin paper poden tenir l’educació i la cultura en la prevenció dels conflictes?
L’educació, l’art, la música, els museus i els centres culturals expressen com una societat interpreta el seu passat i es projecta cap al futur.
En molts contextos, una de les primeres coses que canvia abans que esclati un conflicte són els relats del sistema educatiu, però també els grafits, els cartells o les banderes. Observar aquests discursos pot advertir-nos de tensions entre diferents grups.
Alhora, la cultura pot ajudar una societat a imaginar un futur col·lectiu. Pot funcionar com un sistema d’alerta precoç, però també com una manera d’indicar que es vol deixar enrere el conflicte.
És optimista?
Tinc esperança, però no diria que sigui necessàriament optimista. Durant els últims dos o tres anys, el nombre de processos de pau ha disminuït considerablement i hi ha una tendència a deixar que els conflictes continuïn.
Molts processos actuals es concentren a aconseguir un alto el foc i no pensen en el futur a llarg termini de les societats. Mantinc l’esperança que alguns països europeus inverteixin en conflictes on disposen de xarxes i capacitat d’influència per impulsar processos de pau inclusius.
Si això no passa, continuarem veient petits acords entre grups que no planifiquen cap benefici per al conjunt de la població.
