‘Trufa’, la primera novel·la gràfica de Glàfira Smith, és un viatge íntim i ple de tendresa sobre l’amor incondicional dels animals, la pèrdua i la transformació emocional. Aquest relat personal de Glàfira Smith, nom artístic d’Andrea Ferrando, explica la relació del seu pare amb la seva gossa, la Trufa. L’obra, delicada i honesta, parla del dol sense filtres ni dramatismes, però s’allunya de la cruesa i el sensacionalisme. ‘Trufa’ reivindica el vincle profund que es pot arribar a establir amb les mascotes i com aquestes deixen empremta el dia que ja no hi són.
‘Trufa’ és la teva primera novel·la gràfica. Què és el que et va moure a explicar aquesta història?
Per mi era molt important explicar la relació que tenen els animals de companyia, els gossos en aquest cas, amb nosaltres. Els gossos són éssers incondicionals que estan allà sempre i ho veuen tot sobre nosaltres. Volia explicar com la Trufa havia canviat la vida del meu pare. Crec que el meu pare va fer tot un procés, va evolucionar, va créixer amb l’amor de la gossa i volia explicar això.
I ho expliques d’una manera molt curiosa, la Trufa veu el món en colors mentre que els humans ho fan en blanc i negre. Per què?
Perquè per mi els gossos ens veuen l’essència i ens veuen com realment som. Volia explicar aquesta cosa tan primària i essencial com el vermell, el blau i el groc. No podem amagar-nos de qui som i els gossos estan allà amb nosaltres sempre, sense jutjar.
Al llibre parles de dues pèrdues molt personals, la de la Trufa i la de la teva mare després d’un procés de càncer. Com ha sigut aquest exercici d’explicar uns moments tan íntims en un llibre? Et feia por exposar-te tant?
A veure, no em va costar posar-ho en un paper. El que em va costar va ser compartir-ho amb el meu pare, perquè ell és el protagonista juntament amb la gossa. És veritat que explico coses molt íntimes, però tampoc entro en massa detalls. No soc morbosa ni sensacionalista. He intentat fer una cosa que sigui tan honesta com sigui possible i, alhora, respectuosa amb els meus pares i la nostra família.
Explicar aquesta història ha sigut una decisió més aviat terapèutica, artística o una barreja de les dues coses?
Doncs crec que va néixer d’una necessitat. Quan la Trufa s’estava morint i va venir la veterinària, vaig avisar el meu pare, així comença el llibre. Vaig trucar el meu pare i li vaig dir ”pare has de venir, la Trufa et necessita i jo també” i em va dir que no, que no la volia veure patir i que ell ja s’havia acomiadat de la Trufa. Vaig insistir, ”però és que et necessita” i em va dir ”d’acord, vinc”. Aquest ”d’acord, vinc” va ser per mi l’inici del llibre. Vaig pensar que havia d’explicar aquesta evolució que havia fet el meu pare i tot gràcies a un gossa. La Trufa ens ha acompanyat a casa des que era un cadell fins que va morir la meva mare. Llavors, el meu pare va començar a viatjar i ella sempre estava amb ell, esperant-lo, fins que al final me la vaig emportar a casa meva. Creia que tota aquesta evolució que van fer la Trufa i el meu pare s’havia d’explicar. Ho vaig veure claríssim i el llibre va sortir sol.
El dol és pràcticament el tema central de la història. Quins aspectes del dol volies tractar al llibre?
Hi ha diversos dols al llibre. El principal tema que tracto és aquesta acceptació del meu pare, a través del dol de la gossa, crec jo que fa també el dol de la meva mare. Però també hi ha el dol del meu pare quan perd la feina, o quan nosaltres marxem de casa. Hi ha molts dols, però els principals són els de la meva mare i la Trufa. Volia explicar la realitat sense endolcir-la, però sense fer-la molt crua. De fet, una amiga veterinària em va explicar que fa servir el llibre amb els seus companys veterinaris i amb les famílies que han de passar per aquesta situació perquè els ajuda, perquè precisament parla del dol i ensenya la mort d’una manera molt positiva.
Com creus que pot ajudar el llibre als lectors que estiguin passant o hagin passat per una situació similar?
Crec que s’hi poden veure reflectits ja sigui en el meu pare, en la meva mare, en la relació de parella o en la relació amb els gossos… També veus aquesta cosa en el fet que de vegades la vida ataca i embruta. Les persones que tenen mascotes algun dia passaran per aquesta pèrdua, però el protagonista, el meu pare, es queda ple de colors que li ha deixat la Trufa. Jo he volgut explicar això, he volgut explicar que els gossos ens deixen una empremta de colors dins nostre. La Trufa viurà sempre més al llibre i dins nostre. Així que crec que la gent això ho pot identificar.
La mort d’una mascota sovint es viu amb la mateixa intensitat que la pèrdua d’un familiar. Però creus que la gent entén i valida prou aquest tipus de dol que senten les persones que han perdut una mascota?
Sempre hi haurà gent que no ho entengui. Les mascotes no són persones, però qui n’ha tingut sap com són d’importants. Jo ara mateix tinc una gossa a casa i és una més de la família. És veritat que un dia morirà perquè ells viuen menys anys que nosaltres, però és que hem d’aprendre tantes coses d’ells.
Com vas viure el teu procés de dol després de perdre la Trufa? Hi va haver alguna cosa en particular que t’ajudés una mica a canalitzar aquest dolor?
Mira, en primer lloc, em va reconfortar el fet que vingués la veterinària a casa i la Trufa pogués morir a casa seva, al seu llitet, al costat del meu pare i el meu fill petit a qui vam anar a buscar a l’escola perquè tenia molt clar que volia ser-hi. Poder compartir això d’una manera tan serena, tan humana i tan plena d’amor em va ajudar molt.
Imagino que has rebut missatges de lectors i lectores que han passat pel mateix que tu. Què t’han dit?
M’han dit que és preciós. Fa no gaire vaig fer una publicació a Instagram en què explicava que ja havia sortit a la venda la versió en castellà del llibre i vaig demanar a la gent que comentés a la publicació com es deien les seves mascotes. Tothom va començar a posar el nom dels seus animals, gats també. Crec que els lectors se senten identificats i el troben molt bonic. La veritat és que la resposta ha sigut bestial, mai millor dit!
Com definiries aquest tipus d’amor que tenen els animals cap a nosaltres? Hem parlat molt de l’amor incondicional, però no sé si t’acut alguna manera més de definir-ho.
No sé si estaràs d’acord amb mi o no, però també ens ensenyen moltes coses. Moltíssimes. Ens ensenyen a viure el dia a dia, el present. Ells no pensen en el futur ni en preocupacions. Ens ensenyen a estimar sense jutjar, ens posen color a la vida i sempre ens acompanyen. És meravellós.
En una entrevista al magazín ‘Faves comptades’ de Ràdio Sant Cugat, el teu pare feia una reflexió al voltant de com va ser de diferent la manera de marxar de la teva mare, que va patir molt, en comparació a la de la Trufa. Què en penses?
Doncs que és el que li vaig dir al metge de l’hospital on estava la meva mare. Li vaig dir que havia mort millor la meva gossa, una gossa que aleshores jo tenia i que també surt al còmic, que la meva mare. Quan va ser el moment de la meva gosseta la vaig acompanyar al veterinari, es va adormir i va ser una cosa molt plàcida i plena d’amor. En canvi, quan la meva mare s’estava morint i va decidir que la sedessin va patir durant molts dies, va ser espantós. I quan va morir, li vaig dir això al metge ”no pot ser que hagi mort millor el meu gos que la meva mare”. En quina societat vivim?
Però és clar, els humans poden verbalitzar què volen i, en canvi, amb les mascotes s’ha de decidir per ells. No ho trobes una responsabilitat molt gran?
Sí. De fet, quan la Trufa ja estava molt velleta gairebé no s’aguantava dreta, li costava caminar, però tenia gana. La meva obsessió era preguntar-li a la veterinària quan sabria que era el moment i ella em deia ”ho sabràs, no pateixis”. L’estiu abans que morís la Trufa li vaig dir al meu pare que es quedés amb ella uns dies perquè nosaltres marxàvem de vacances. Ell al principi no volia, però després es va quedar amb la Trufa tot l’estiu. Crec fermament que la Trufa ho va fer expressament, el fet d’aguantar aquell mes al costat del meu pare com si fos una manera d’acomiadar-se. Més tard la gossa va empitjorar molt i la veterinària ens va dir que si ho volíem l’endemà mateix podia venir. Aquesta també és una situació difícil perquè una es pregunta ”qui soc jo per decidir?”, però si realment no vols que pateixi i veus que ja no es troba bé i també t’ho diu la veterinària què has de fer, aguantar dues setmanes més i que mori malament? Doncs no.
Quin paper ha tingut l’amor pels animals al llarg de la teva vida?
Uf, enorme i més ara que tinc la casa plena de bèsties. M’encanten els animals. A més, és meravellós perquè on visc, a Valldoreix, estic a prop del bosc i puc tenir més animals dels que podria tenir a la ciutat. Hem tingut molts gossos perquè són meravellosos. Els gats també, és clar. Les bèsties són el millor.
Glàfira Smith
