A finals dels anys 60 el psicòleg estatunidenc Martin Seligman va dur a terme un experiment on va demostrar com un grup de gossos aprenien a no fer res si pensaven que tot estava perdut. Se’ls lligava i impedia moure’s mentre se’ls castigava. Després d’un temps, se’ls tornava a maltractar, però aquest cop amb l’opció de moure’s i marxar per tal d’evitar qualsevol mena de mal. El resultat generalitzat és que els gossos no feien res, havien après que fer qualsevol cosa era inútil. Això va anomenar-se indefensió apresa.
Els activistes i votants d’esquerres semblem ser els gossos del doctor Seligman. L’allau constant de polèmiques, la velocitat amb què es produeixen els esdeveniments, la sensació que tot és urgent i alhora que res no importa, no és pas accidental, i ens han ensenyat a pensar que tot és inútil. Quan tot crema a la vegada, no saps on córrer. I quan no saps on córrer, et quedes quiet. Els moviments d’esquerres van ser construïts sobre la idea que l’acció col·lectiva pot canviar les coses. Però després de dècades de neoliberalisme, de veure com els canvis polítics no aturen la precarietat, de comprovar que guanyar eleccions no significa guanyar poder real, aquella idea s’ha anat erosionant. No de cop. A poc a poc, derrota rere derrota.
Seligman va descobrir també que la indefensió apresa es pot revertir. Que els gossos tornaven a intentar escapar quan algú els mostrava, físicament, que moure’s era possible. No els hi explicava, els ho demostrava. I, ara bé, com ens ho demostrem a nosaltres mateixos que podem sortir d’aquí? La resposta passa per tornar a la xarxa del barri que hem deixat de freqüentar, a l’assemblea que ens fa mandra anar, a parlar amb el veí que ens fa la impressió que sempre parla del mateix… No és gens glamurós. Però és l’antídot que tenim contra un aprenentatge que ens ha fet massa mal durant massa temps.
