Vaig entrar a Ràdio Sant Cugat per primera vegada fa més de deu anys. Ha estat la meva escola de periodisme i, en bona part, també la meva família. Ara m’he d’allunyar un temps d’aquesta casa per encetar un nou projecte professional, però mai no podré separar-me del tot de la ràdio que més m’estimo.
Aquest divendres, quan m’he acomiadat de tothom, tenia una sensació estranya. Em costava pensar que dilluns ja no estaria envoltat d’aquest gran equip de gent que, dia a dia, tira endavant una feina admirable i no sempre prou ben reconeguda. Demà, però, la sensació serà diferent. Demà no arribaré a dos quarts de vuit del matí a la meva ràdio, mig endormiscat, i em trobaré la Mar i la Cristina, que ja portaran una estona treballant a un ritme sorprenent. No veuré l’entrada enèrgica del Nacho, amb la seva vitalitat irreductible passi el que passi, com si portés dues hores dempeus i amb les piles ben carregades. No em discutiré amb la Sílvia per qualsevol cosa, no riuré amb el Raül entre tall i tall, mentre fem l’informatiu, i no saludaré el Xavi, que a primera hora ja haurà tingut temps per tenir una dotzena de bones idees i tres o quatre despropòsits. No donaré pas als diaris que cada dia repassa el Miquelet, que ara ja serà el Miquel, i no li explicaré les previsions del dia al Marc Sala. Tampoc no em divertiré amb les anècdotes informàtiques de la Carme ni parlaré amb el Joanmi de tot una mica. La Jèssica no discutirà amb mi sobre els drets d’autor. El Fabri no em convidarà a una cigarreta al banc del carrer. El Pere no em perseguirà per gravar les ‘poes’, que cada diumenge al matí inauguren la programació. I no perseguiré la Mònica per demanar l’ajut dels companys de la productora. Seria molt llarg dir aquí tot el que demà no faré. Amb el Pep, per exemple, no ens emocionarem amb el gran “temazo” de portada que prepararem per l’endemà. No parlaré amb l’Anna Bernadó, ni amb el Marc Texidó, la Marina i l’Adrià . Amb la gent del cap de setmana, i l’Anna en particular, no resoldrem el trencaclosques de la cobertura informativa de dissabte i diumenge, i no encarregaré reportatges a l’Oriol. Tampoc no atabalaré els nois de Premsa de l’Ajuntament amb les meves peticions d’informació. Demà els trobaré a faltar a tots. Us trobaré a faltar, companys. Avui, quan encara no me n’he adonat del tot del canvi que farà la meva vida a partir de dilluns, només us volia dedicar un petit homenatge i dir-vos, a tots sense excepció, gràcies.
