La dita de Vincent van Gogh «les grans coses no es fan per impuls, sinó a partir d’unir petites coses entre si, per aconseguir l’objectiu previst», força a pensar en moltes quotidianitats, que pel fet de ser-ho, massa vegades són poc valorades o fins i tot, menystingudes.
Ara la nostra societat està a punt d’encetar les grans vacances de l’any, i per tots els mitjans es comenten grans meravelles sempre llunyanes i exòtiques, que, majoritàriament, se’ns diu que tenen una gran càrrega simbòlica.
S’explica com tal o tal altre monument ha estat fet amb materials de procedència quasi sempre llunyana, que la seva construcció ha requerit molta força de treball humà i animal, així com del desenvolupament primer i del seu ús després, de diferents estris i artefactes tècnics.
També se’ns fa saber el motiu per la seva construcció, sempre grandiloqüent, espectacular, quasi màgica, tot i que cal assumir-ho, en les explicacions hi ha més pa que formatge, essent els monuments moltes vegades simples conseqüències de persones amb pensaments estrafolaris amb coneixements tècnics.
Com a exemple, aquests dies ens han repetit fins a la sacietat, la tècnica, la màgia i l’espiritualitat del temple expiatori de la Sagrada Família, que se’ns dubte és d’una singularitat meridiana, que per alguns ratlla l’excel·lència, i per altres la grandiositat, o la singularitat, o la ciència i la tècnica al servei de l’arquitectura… o per un nat com jo en el barri on es troba, un enorme pedrís per glòria del negoci turístic.
Moltes vegades, massa, ens deixem portar per la primera sensació o pel que ens diuen reiteradament els altres, amb bona voluntat, el nombre més gros de vegades, però de tant escoltar-ho, pot fins i tot molestar.
Hi ha, però grans monuments, grans obres, que s’ajusten perfectament a la dita del pintor holandès, que estan en la nostra especificitat i quotidianitat mediterrània, que són col·lectives fetes per moltes persones en grups petits al llarg de molt temps.
Que tenen grans objectius com el de recollir aigua en un món sec, evitar perdre sòl per erosió, en un lloc amb sols esquelètics i pluges torrencials…, o separar finques, tant pel seu valor com propietat com per la seva funcionalitat agrícola i ramadera.
Són les parets de pedra seca encara visibles en molts indrets de la Catalunya seca, que és més del 65% del territori total, i també en l’agrícola, que és el 65% del 35% del territori (https://www.catpaisatge.net/dossiers/pedra-seca/ca/catalunya).
Així al Parc de Collserola, metropolità i per tant santcugatenc, s’amaguen milers de metres de parets i estructures de pedra seca que recorden el passat agrícola i de vinya de la muntanya.
La seva observació ens porta a pensar que un bon professional podia, pot construir entre 1 i 2 metres quadrats de paret al dia (treballant en una cara vista), és dir, entre 4 i 8 hores de feina per cada m² de superfície de mur.
Ens fa pensar en el treball que han fet moltes persones al llarg de molts anys, per tenir a disposició l’aigua i prou sòl per obtenir unes acceptables produccions agrícoles.
Mostra un món d’esforç col·lectiu, que va més enllà del propi temps, per la subsistència de la comunitat.
Tenen tants valors històrics, ètics, funcionals…, fins i tot èpics, que tant sols s’explica el no considerar-les, pel fet de tenir-les assumides com quelcom usual en el nostre paisatge, i en conseqüència resulti més atractiu pensar en el moviment d’una gran pedra per construir un edifici noble, que no en moure tones i tones de pedretes per fer societat.
És un bon exemple del Mediterrani de les persones, amb poc, molts poden i podem fer coses importants, sense copiar, sense exportar, funcionant d’acord a objectius conjunts i la simple aplicació del coneixement en solucions sòbries i de sentit comú.
És una clara mostra d’intel·ligència natural, combinant l’individual i la col·lectiva, pel bé comú, on es mostra la bellesa de la simplicitat, que a la fi, és eliminar el que és superflu per trobar l’elegància, la claredat i la pau, tot desfent-nos de les distraccions, per apreciar els detalls quotidians i viure una vida més sensible amb un mateix i l’entorn.
L’exemple mostra una realitat prou desconeguda i propera com per tractar de conèixer-la, per veure i viure lo quotidià, amb unes menors petjades de carboni i aigua, tot aprenent del que hem sigut i som, per així contribuir a què siguin.
Les petites coses fetes per molts, esdevenen una gran cosa pel grup, i a més, en el seu procés es fa i manté la societat.
Menys paraules i més fets…
