No fa gaire temps podíeu escoltar cada dia al magazín ‘Sant Cugat a fons’ la secció ‘el Bestiari’ que, a banda de relatar les notícies curioses d’arreu del món, es caracteritzava per fer una ferma apologia del fet florestà. El motiu és ben fàcil d’entendre: un servidor és i serà sempre un fervent creient que, com diem al meu ‘poble’, ‘la Floresta is different’. Ara que la meva plataforma radiofònica s’ha vist reduïda per exigències del nou diari electrònic Cugat.cat (el qual us recomano vivament), no puc deixar de fer extensiu el meu sentiment localista. Com deia Salvador Dalí, des de l’ultralocal s’arriba a l’universal.
La Floresta passa per ser de Sant Cugat el que era l’antiga Gàl·lia d’Asterix i Obelix en el vast i extens imperi romà. El seny oposat a la rauxa. Per antítesi, si Sant Cugat és ‘cool’ i ‘xic’ la Floresta és ‘freak’. Sona bé però no acaba de ser el mateix. Si el centre de la ciutat està altament vianantitzat, molts carrers de la Floresta, per no dir la majoria, són de sorra. Pareu atenció habitants del nucli urbà: la Floresta segueix mantenint aquest vestigi ancestral que tan bé aniria per justificar l’ingent nombre de tot-terrenys per metre quadrat que hi ha a Sant Cugat. Quina paradoxa! Tornant al símil del món del còmic, la Floresta té com a animal insígnia el porc senglar i ho és pel senzill motiu que són uns veïns més del ‘poble’. Els porcs senglars són florestans, salvatges i lliures. Baixen cada vespre ‘a comprar i consumir’ al nucli urbà. Ja diuen que les bèsties acaben agafant per mimètica els comportaments humans. Si a Sant Cugat tenen la Masia TorreBlanca, nosaltres tenim el Casino. A canvi de la zona esportiva de la rambla del Celler, les pistes esportives Can Llobet, i així un llarg etcètera. Si com diu la saviesa popular ‘De porc i de senyor se’n ve de mena’, al ‘meu poble’ es podria dir ‘De porc senglar i de florestà se’n ve de naixença’.
