A finals de l’estiu de 1705, Barcelona es trobava sota un setge ferotge. Les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria bombardejaven la ciutat, però per a l’advocat Honorat de Pallejà l’amenaça més gran no queia del cel, sinó que es trobava als mateixos carrers. El règim de Felip V, al qual Pallejà servia amb una fidelitat cega, trontollava. Els vells repressors estaven a punt de convertir-se en els nous reprimits.
El fons del Llinatge Pallejà (futurs Marquesos de Montsolís), que es conserva protegit i consultable a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, guarda un autèntic tresor històric: les memòries personals d’aquest peculiar personatge, conegut originalment com a Honorat Riera i Espinós abans de canviar-se el cognom per rebre una herència. Els documents descriuen en primera persona i amb un detall trepidant la visió d’un dels ‘botiflers’ més perseguits de l’època.
Una fugida entre bombes i bales
Pallejà relata com, en ple setge, una bomba va esclatar a dos passos d’ell i de la seva dona, embarassada de vuit mesos, ferint-lo al cap. Conscient que la ciutat canviaria de mans, va intentar amagar la seva família a Sarrià, però els revoltats austriacistes els van descobrir, arribant a posar una pistola als pits de la seva minyona perquè revelés l’amagatall de l’advocat.
La situació va culminar el 9 d’octubre de 1705 amb l’entrada de Carles III a Barcelona. Pallejà no va tenir més remei que acollir-se als pactes de capitulació per abandonar la ciutat a través del Portal de l’Àngel, escortat i envoltat d’una gernació que el llançava crits de “traïdor” i amenaces de penjar-lo. Casa seva va ser saquejada i cremada poc després; l’odi dels barcelonins era tan profund que, en no trobar-lo, van penjar un ninot amb la seva imatge al balcó i fins i tot van arribar a obrir tombes buscant el seu cadàver.
El preu de la salvació i el retorn triomfal
Camí de l’exili cap al Rosselló francès, Pallejà va haver de recórrer als suborns per esquivar els miquelets que controlaven la frontera a Llançà. Com ell mateix va deixar escrit: “Lo que no pot lo diner no ho pot res“.
La jugada, però, li va sortir rodona. Després del 1714, amb la victòria definitiva de Felip V i la caiguda de Catalunya, Pallejà va tornar a Barcelona. La seva “alta fidelitat” a la corona borbònica va ser àmpliament recompensada: va ser nomenat oïdor de l’Audiència, va rebre el títol de cavaller i, el 1717, el rei li va concedir el títol de Baró de Montsolís, un honor exclusiu per al cercle més estret de fidels en la nova Catalunya de la Nova Planta.
