Després de la gran manifestació, molta gent es pregunta: i ara què faran els polítics? Tenen raó, ara és l’hora de la política. La societat civil ja s’ha pronunciat i, es miri com es miri, ho ha fet de forma massiva. Ara toca moure fitxa a la política.
El 10-J milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, persones de diferents edats, ideologies, nivells socioculturals i origen es van manifestar. Com han reproduït els mitjans de comunicació, el crit més sentit va ser el d’independència, expressió del sentiment de molta gent que, o mai ha cregut, o ja ha deixat de creure en aquesta Espanya. Però el sentiment més transversal i que unia els qui cridaven i els milers que es manifestaven en silenci, era el de cansament davant d’una Espanya que ni vol escoltar, ni vol entendre el sentiment d’una part importantíssima d’aquest poble perquè ha arribat a la conclusió que, a més de no tenir voluntat de fer-ho, tampoc en té cap necessitat. L’antic sentiment tan ben descrit per Maragall i Espriu planava sobre un cúmul de manifestants. Qui s’apunta? La reacció no hauria de quedar en la bromera que representa una manifestació per important que sigui. No ens ho podem permetre, l’energia civil que es va manifestar dissabte hauria de canalitzar-se políticament. Fora desitjable un front comú, traslladar la unitat cívica i política al camp de l’acció. Tots els partits que d’una forma o altra ens sentim catalanistes, sense distinció, hauríem de trobar-nos en una resolució al Parlament de Catalunya que fixés un llistó comú de la reivindicació i que poguéssim plantejar conjuntament al Parlament espanyol. L’Estatut aprovat pel Parlament català el 30 de setembre de 2005 marcava un horitzó nacional ambiciós i, tal i com ens va unir fa ara cinc anys –almenys aparentment- ho hauria de tornar a permetre ara. Aquesta afirmació unida al rebuig de la sentència fora el desitjable, però no sé si serà possible. El President Montilla ja ha advertit que no vol que els altres, és a dir CiU, ‘facin trampetes’ suposo que referint-se a que no intentem elevar massa el llistó de la reivindicació, ja que aquesta ha de ser assumida pel PSOE. Estem doncs on estàvem i al PSC se li torna a plantejar el seu etern dilema, Catalunya o el PSOE. La resposta històrica ja la sabem, però no perdem l’esperança malgrat el trist espectacle al voltant del lema de la manifestació que primer acceptaren i després no. El govern ha de liderar Aquest advertiment del President segueix el guió ancestral que inspira l’acció del tripartit: la culpa sempre és del PP, de CiU o dels dos alhora. Aquesta cançó de l’enfadós no pot amagar el que sembla que s’està coent i és que és molt probable que el govern no sigui capaç de bastir una posició comuna de defensa de l’autogovern i rebuig a la sentència. Aquests dies ja ho hem intuït: el PSC diu que endavant amb el rebuig però ull amb inquietar al PSOE, ERC torna amb la independència i continuen mantenint Montilla de president i IC demana un referèndum. Prou temps que ha tingut el govern tripartit per acordar la reacció i encara no ho ha fet. Això és especialment greu perquè no oblidem que l’oposició pot ajudar però qui ha de liderar la reacció és el govern del país. Aquest desacord del govern és una mostra més d’aquells fets que han esdevingut normals en un país que no ho és i que serien totalment increïbles en qualsevol país normal. Els marcians que ha popularitzat el Polonia i que ens observen des de l’espai es fan un fart de riure amb el lamentablement originals que arribem a ser. Hi ha un model d’estat possible? Els socialistes segueixen parlant d’estat federal, hi ha qui parla de modificar la Constitució que el Tribunal Constitucional ha encotillat,… tot plegat són vies mortes si no hi ha ningú a l’altra banda que ens vulgui escoltar. La meva lamentable conclusió és que el nacionalisme excloent dels polítics espanyols supera la seva intel·ligència política i avui la majoria d’ells se senten satisfets amb la contundent sentència, infumable per a nosaltres i alleugeridora per a ells. Només he sentit Rubalcaba fer una afirmació en el sentit que cal escoltar la veu del poble català manifestant-se el 10 J, però ull, que la seva gran intel·ligència només es superada pel seu cinisme. Un govern que representi la veu poble Què ens queda, doncs? Ens queda la necessitat de tenir un govern català prou fort, amb un ampli recolzament social, capaç de bastir consensos, amb les mans lliures i les idees clares, en definitiva, un govern que, a diferència de l’actual, defensi un projecte compartit. Necessitem un govern que dugui a la realitat el sentiment que es va manifestar el 10 de juliol. Hem de fer-nos respectar sense posar en perill la unitat civil del país, per tant hem d’estar disposats a defensar allò que pugui generar amplis consensos dins la nostra societat com ho és el concert econòmic. Hem d’estar disposats a córrer riscos, només així farem por, hem de deixar de ser terriblement previsibles, tant que ja ens tenen la mida presa. I hem d’apropar-nos a Europa. Vaig adherir-me, amb èxit escàs, a la idea d’Enric Juliana que defensava la presència d’una gran bandera europea a la manifestació de dissabte. Aconseguir el recolzament dels nostres veïns perquè ens ajudin i s’ho prenguin seriosament. Una Europa que està patint la ineficàcia i demagògia d’un govern espanyol que, fins i tot, ha posat en perill l’estabilitat de l’economia de la zona euro. Com va dir Artur Mas després de la manifestació: ‘a Catalunya comença una transició i hem de passar de l’estat de les autonomies al dret a decidir dels catalans’. I aquesta, d’en Joan Sales, una mica més crua, però no exempta de raó: ‘Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils’. Mans a la feina, és el moment de la política, però de la política en majúscules. LLUÍS RECODER és alcalde de Sant Cugat i dirigent de CiU
