Ens han explicat tantes vegades que per estar sans i forts cal menjar carn, que gairebé ens ho hem acabat creient com un dogma inamovible. Des de l’escola ens han marcat el camí amb piràmides alimentàries que posaven el bistec al centre de tot, però la realitat s’està encarregant de desmuntar aquest castell de cartes. L’entrada en vigor del Reial Decret 315/2025 és, segurament, la prova definitiva que les coses estan canviant de veritat: ja no és només una qüestió de consciència individual, sinó que l’Administració finalment obre la porta a menús més sostenibles i amb molta més presència vegetal a les institucions públiques. Sembla que, per fi, ens hem començat a treure la bena dels ulls.
Aquest canvi legislatiu no neix del no-res, sinó de la constatació que podem viure (i molt bé) sense dependre tant dels productes d’origen animal. Si encara hi ha qui pateix, només cal que es fixi en esportistes d’elit com l’atleta Elena Congost, en Carl Lewis o en Patrick Babouniam, que ostenta el títol de l’home més fort d’Alemanya sent vegà. Si ells baten rècords mundials alimentant-se només de plantes, potser el filet que ens mengem per costum no és tan “imprescindible” com ens havien venut. De fet, la ciència ja fa temps que ens avisa, amb informes de l’OMS a la mà, que l’abús de carns processades i vermelles ens està emmalaltint, augmentant riscos que ens podríem estalviar perfectament.
Però és que, a més de la salut pròpia, hi ha la salut del planeta. La ramaderia industrial és una màquina de consumir recursos que ens surt caríssima: malbaratament d’aigua, desforestació per fer pastures i una dependència del petroli per moure camions que fa marejar. El nou decret del 2025 entén precisament això: que triar un menú més vegetal és una de les eines més potents que tenim per frenar el desastre ecològic. No és una moda, és pura supervivència.
Tot i així, més enllà de quilocalories o d’emissions de CO2, hi ha un tema que ens hauria de fer rumiar de debò: l’ètica. Cada any sacrifiquem 60.000 milions d’animals per a l’alimentació humana, molts dels quals viuen existències marcades per l’amuntegament, la selecció genètica extrema i el patiment. Ens hem acostumat a veure els animals com a “productes” en lloc d’éssers que senten i tenen ganes de viure, tal com fem nosaltres.
Amb el nou decret a la mà i tota la informació de què disposem, ja no tenim l’excusa que el sistema no ens ho posa fàcil. Ara la pilota és a la nostra teulada; potser només cal una mica de voluntat per adonar-nos que un món amb menys patiment i més verd no només és possible, sinó que és l’únic camí que té sentit.
