La Sala Rusiñol celebra aquest 2026 40 anys de trajectòria. Quatre dècades després d’aquell 13 de maig de 1986 en què va obrir portes, la galeria s’ha consolidat com un dels grans referents artístics de Sant Cugat, amb més de 300 exposicions i gairebé 900 socis. En una conversa al magazín ‘Faves comptades’, Ignasi Cabanas, director i fundador de la galeria, recorda els inicis d’aquest projecte que va sorgir de manera espontània i gràcies a la sensibilitat artística de la família i assegura que el secret de l’èxit és “fer la feina ben feta, triar pintors interessants i que agradin a la gent i confiar una mica en l’Esperit Sant”. Cabanas també admet que el sector viu moments complexos perquè “les noves generacions no tenen sensibilitat” i quan mira al futur lamenta que per, ara, el projecte no té garantida la continuïtat familiar.
La Sala Rusiñol va obrir portes un 13 de maig de 1986. Com va néixer la idea de crear una galeria d’art a Sant Cugat?
Jo vaig néixer al costat de la galeria, a casa nostra. En aquell espai ja hi havia una galeria que va durar molt poc i va acabar tancant. Al cap d’un temps vam parlar-ho a casa i vam pensar en obrir-la nosaltres. I la vam agafar, així de fàcil.
Has de pensar que a casa meva el tema de la pintura venia de molt lluny. El tiet Cisco, en Francesc Cabanas i Alibau, feia molts anys que exposava professionalment. Jo l’acompanyava moltes vegades amb la furgoneta a portar quadres. La conversa a casa era de pintura, d’art. El meu pare pintava, el meu germà també és pintor. Per tant, agafar aquesta galeria i fer-la funcionar va ser pràcticament natural.
La galeria està al carrer de Santiago Rusiñol, que entre d’altres disciplines va cultivar la pintura. Vau dubtar a l’hora de posar-li el nom del carrer i del pintor a la Sala?
El pintor Santiago Rusiñol per a nosaltres era un referent. Sempre havia estat un pintor a considerar. Estàvem al carrer Santiago Rusiñol i vam pensar: què més fàcil que posar-li Sala Rusiñol?
Ens va agradar posar-li “Sala” en comptes de “Galeria”, copiant una mica la Sala Parés, que sempre ha estat un referent per a nosaltres.
No vau pensar a posar-li Sala Cabanas?
Sí, va sortir aquest tema, però vam pensar que era millor Sala Rusiñol. Li hauríem pogut posar Sala Miquel Cabanas, però el fet de tenir la referència del carrer i el nom tan lligats facilita molt que la gent et localitzi.
Des del principi vau crear un espai per a socis. Aquests pagaven els diners que consideraven i el dia que volien comprar alguna obra, tenien una guardiola. D’on va sortir la idea?
No era habitual a totes les galeries, però ja es feia. El que sí que vam fer és mantenir-ho des del primer dia fins ara.
Es paga una quota mensual, la que vulgui cada soci, i es va fent un fons. Quan arriba el moment de comprar un quadre, ja té uns diners avançats. És una mica com una venda a crèdit, però al revés.
Quants socis heu arribat a tenir en aquests 40 anys?
No t’ho podria dir exactament, però estem a prop dels mil. Ara mateix devem estar arribant als 800 i escaig, potser a prop dels 900. El que passa és que no tots aquests socis estan en actiu perquè els números no es reutilitzen. Si un soci deixa de ser-ho o es mor, el número queda allà.
Ja hem comentat que el teu pare, Miquel Cabanas, era pintor. Quin paper va tenir en la creació de la sala?
Jo crec que va ser fonamental. Vam veure l’oportunitat de tenir una galeria per poder exposar la seva obra. Ell ja havia fet moltes exposicions, però vam pensar que així encara tindríem més motius per mostrar-la i va ser un èxit.
A totes les exposicions que vam fer, la seva obra va tenir una gran acollida. El meu pare se sorprenia que la gent pagués aquells diners pels seus quadres. Era un home molt senzill i molt humil.
Hi ha una anècdota que t’explicaré. En una exposició a la Sala del Gall, quan s’estava acabant, va entrar un foraster i va preguntar a la meva mare si s’havien venut tots els quadres. Ella, que era molt viva, li va dir que en quedaven tres. I ell va respondre: “Doncs me’ls quedo jo”. Es va vendre tota l’exposició. Això és una cosa que es va anar repetint.
Ell es va formar en art ja des de jove i tot i dedicar-se professionalment al negoci de les pintures i a la pintura decorativa. El 1974 va patir un accident cerebral que va marcar un punt d’inflexió en la seva manera de pintar?
El meu pare era un home que tocava de peus a terra i va veure que per mantenir la família i fer créixer les seves aspiracions potser no acabava d’encaixar amb ser artista i anar d’aquí cap allà, per això també va aprendre l’ofici de pintor.
El 1974 va tenir un accident cerebral i ha de deixar les escales, les cuines, els sòcols, les pintures de partets i enfilar-se a escales. Això també va tenir un impacte en el seu art, que va canviar molt. Fins llavors la seva pintura era molt figurativa. Pintava sempre del natural, mai d’una fotografia.
Amb l’accident va tenir un problema visual i ja no podia fer aquella pintura tan perfeccionista. Però jo crec que va ser una cosa bona perquè va crear un estil propi. Fins llavors era una pintura molt ben feta, molt clàssica, però amb menys personalitat.
A partir d’aquell moment fa una pintura de color, de força, d’espàtula i de pinzell. Ell estava molt content perquè deia que gràcies a això havia pogut fer realitat el somni de la seva vida. Si no, hauria continuat pintant parets i pujant escales fins que s’hagués mort.
Com recordes els primers anys de la Sala Rusiñol?
Vam començar amb una exposició col·lectiva molt representativa de la pintura catalana amb obres del meu pare, Miquel Cabanas i de Josep Amat, Anna Benavent, Ramon Calsina, Francesc Camps Ribera i Joan Commeleran. I de seguida vam tenir la sort de contactar amb Francesc Galí-Dufour.
Va ser fonamental. Era un crític d’art molt relacionat amb els pintors i ens va acompanyar en aquell començament. Una galeria nova genera molts interrogants entre els artistes, però amb en Francesc Galí al costat tot això quedava resolt. Va ser el nostre padrí.
Com va rebre la ciutat l’obertura de la sala?
Jo penso que molt bé. També perquè teniem el suport del meu pare i la seva pintura, que ja era una persona molt coneguda.
A més, vam inaugurar en una època molt bona per a les galeries. Passaven coses que no eren normals. Feies una exposició i venies gairebé tots els quadres i això no és natural. També és veritat que gràcies a en Francesc Galí i al nostre gust personal vam seleccionar pintors molt bons i cada vegada de més anomenada. Això feia que la gent respongués molt bé. Va ser una arrencada molt bona, realment fantàstica.
Què és el que més ha canviat en aquests quaranta anys?
Tot canvia, no hi ha res que sigui per sempre. L’estil de la pintura ha canviat una mica, però el que principalment s’ha carregat el tarannà de les galeries és la gent.
Les noves generacions no tenen sensibilitat. Em sap greu dir-ho, però és així. Hi ha un petit percentatge que la manté, però la gran majoria no té aquesta sensibilitat.
Es moren els pares o els avis, els fills hereten la casa i el primer que fan és treure els quadres de les parets. Ni tan sols es plantegen qui era aquell pintor o què havia fet.
També és veritat que internet i el món digital no ajuden. Ara veus una imatge, la canvies al cap de cinc segons i ja n’estàs mirant una altra. La pintura és diferent. Tu compres un quadre, el penges a casa i acaba formant part de la teva vida.
És un altre sistema i tot és més complicat. Així i tot, gràcies a Déu, 40 anys després seguim treballant i hi serem fins que Déu vulgui.
Quin és el secret per no haver abaixat la persiana després de 40 anys?
Jo crec que el secret, com en totes les feines, és fer la feina ben feta. Es tracta de triar pintors que siguin interessants i que interessin a la gent.
I també confiar una mica en l’Esperit Sant. O en la sort, digues-li com vulguis. Però bàsicament és fer la feina ben feta.
Creus que encara hi ha qui veu les galeries com espais elitistes?
Sí, per aquest motiu des del començament tenim un cartell que posa ben clar que l’entrada és lliure.
És veritat que abans la gent tenia una mica de por d’entrar a una galeria. Ara això ha canviat bastant. La gent entra, mira els quadres i decideix si li agraden o no. Però ningú s’ha de sentir cohibit.
Quan mires cap al futur, com imagines la Sala Rusiñol?
No tenim una successió generacional clara. Tenim dos nois, dues noies i sis nets. Algú podria continuar-ho, però de moment no hi ha ningú que hagi fet el pas.
Nosaltres ja tenim una edat per estar jubilats i estem al peu del canó. Però perquè això continuï caldria que algun fill o algun net digués: “Jo continuo el que han fet els pares”.
De moment seguirem nosaltres, si Déu vol.
